14 de gener de 2019
14.01.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

Sánchez va menysprear Franco

14.01.2019 | 06:00

Potser per falta de memòria històrica, s'adjudica a Aznar l'autoria intel·lectual de l'alba daurada de Vox, quan una perspectiva més àmplia atribuiria aquest adveniment a Francisco Franco. I més concretament a la mort del dictador, i encara més microscòpicament al desenterrament de la seva ossada. Pedro Sánchez ha exhumat el dèspota en tots els sentits. Aquesta maniobra a sobre frustrada ha ressuscitat el franquisme amb més ímpetu que Catalunya o la immigració, per citar les dues tornades a les quals recorre la ultradreta moderada per dissimular la seva autèntica inspiració.
I a sobre, Franco era viu. Les sospites sobre la paternitat socialista de l'auge de la ultradreta ni tan sols constitueixen una novetat planetària. Jacques Chirac sempre va sospitar que el Front Nacional lepenista era una creació diabòlica de Mitterrand, per fracturar la dreta gala. La involuntarietat no atenua la responsabilitat de Sánchez, que va haver de preguntar-se per què milions d'espanyols van votar el franquisme i Felipe González, navegant del iot Azor en el que semblava més aviat una apropiació que un exorcisme per aquam.
Qui estigui lliure de Franco, que tiri la primera pedra. El tabú segueix vigent, per sobre de genets apocalíptics com el masclisme o l'anticatalanisme. El renaixement d'un franquisme amb esteroides demostra que Sánchez va menysprear el dictador, en la recerca d'una jugada mestra que legitimés el seu mandat. En un ambient menys calcinat, seria innecessari precisar que no s'especifica aquí la maldat intrínseca de la dictadura, sinó el sentit d'oportunitat fonamental en governants sotmesos a vot. A què venien les presses, no és el mateix plantejar la instal·lació del dictador al Valle de los Caídos que accelerar la seva sortida. Sense oblidar que el Tribunal Suprem ja ha recordat en una estranya pirueta que li correspon l'última paraula, un veredicte contrari a l'exhumació que pot anticipar-se sense risc.
L'extirpació pòstuma de Franco oblida el pecat original de la continuïtat no traumàtica. El dictador estaria en contra del règim democràtic, amb la mateixa visceralitat que mostraria Franklin Roosevelt al blasfemar de Trump, però aquesta discrepància no anul·la la ininterrompuda successió dinàstica en els dos països. La urgència sobtada per l'exhumació no ha de contagiar automàticament el desànim pel fallit resultat andalús. El tractament de xoc d'enfrontar Espanya amb els seus fantasmes pot servir a Sánchez de trampolí en altres circumscripcions. El líder socialista es transformarà en un genial estratega si la fragmentació de la dreta l'afavoreix en la composició del proper Congrés.
Fins Pérez Reverte reconeix que Sánchez «té coratge». L'audàcia, que els seus enemics criden temeritat, l'ha impulsat a trencar l'autèntic pacte de silenci de la transició, que no afectava al Rei sinó a Franco. Des de la Moncloa, angoixantment reconquerida, el president ha donat una puntada de peu al vesper del franquisme. Convé recordar que la democràcia ja era almenys tan duradora i sòlida com la dictadura, d'aquí el risc afegit de llançar quatre dècades per la borda per qüestionar les condicions inassumibles de l'aliança fundacional. Els veritables practicants del pensament únic són els que imaginaven que el desafiament es saldaria sense conseqüències. Proposaria avui el PSOE l'exhumació interrupta del dèspota?, és una sàvia decisió la immigració massiva acceptada per Merkel, que li pren el poder i per tant la possibilitat d'aplicar la seva política migratòria?
Tampoc procedeix confondre la gosadia de Sánchez en un punt concret amb una genèrica valentia multidireccional. La impossibilitat de mantenir la letàrgia de Franco al Valle de los Caídos contrasta amb la postura molt més cauta contra la ingerència d'una potència estrangera, com la teocràcia vaticana. En aquest punt aflora la prudència del Baltasar Gracián odiat per Borges, una virtut inseparable de la convenient constatació que el PSOE ha governat en abundància les regions més catòliques d'Espanya, com Extremadura, Castella-la Manxa i, ai, Andalusia.
Els espanyols no van a missa, segons confirmen els temples i els sondejos. Tampoc combreguen diàriament amb Franco. No obstant això, dos de cada tres enquestats del CIS es proclamen catòlics per sobre de la seva abúlia ritual, i Vox ha descobert un calador de franquisme no practicant. No pot sorprendre que l'Església insisteixi que mai va tenir un interlocutor governamental tan sol·lícit com Zapatero, un dels líders més avançats del planeta en propostes socials. Sánchez ha escollit el camí més agrest per a la seva supervivència, enfrontar-se al buit del dictador. Si fracassa, no importa, contra el franquisme viurem millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook