Fa quatre anys la sorpresa a les eleccions municipals fou l'arribada a les alcaldies de Madrid i Barcelona de dues candidates com Manuela Carmena i Ada Colau, que era la primera vegada que es presentaven en unes eleccions municipals. Ambdues portaven el suport d'una nova formació com Podem, que va passar de les manifestacions a la Puerta del Sol o a la plaça Catalunya a les institucions. En aquells moments els de Pablo Iglesias semblava que podrien superar fins i tot un PSOE que ja havia encetat el declivi i patia una crisi interna de lideratge molt greu. Mentre Carmena era una jutgessa jubilada, molt coneguda a la capital; Ada Colau capitanejava l'activisme de les PAH. El PP ja arrossegava molts casos de corrupció, per la qual cosa el canvi no va sorprendre tant com a Barcelona, on totes les enquestes donaven com a guanyador un Xavier Trias massa confiat i que no va saber afrontar la campanya electoral.

Ara, ambdues candidates es presenten a la reelecció. Però la situació ha canviat radicalment. De primer, Carmena ja no es presenta sota les sigles de Podem, sinó sota el nom de la plataforma Ahora Madrid. La nova formació abasta una bona colla de partits d'esquerres. Pablo Iglesias no ha tingut més remei que donar-li suport, si no volia quedar en un clar fora de joc a la capital. Mentrestant, el PSOE no troba candidat i ha dubtat fins al darrer moment si donava suport o no a l'actual alcaldessa. Al final, presentaran candidatura en solitari però amb poques possibilitats d'èxit. L'únic perill que vola sobre Carmena és que a Madrid es pogués reeditar el pacte d'Andalusia. La gran favorita és la candidata de Ciutadans, Begoña Villacís, que ja ha manifestat que està disposada a rebre els vots de la ultradreta de Vox. El PP també vol presentar batalla i ha canviat les cares. Presenta el portaveu municipal, que és un gran desconegut, però que forma part del nucli dur de Pablo Casado. Els conservadors han volgut presentar un autèntic home de dretes que sigui capaç de frenar els de Santiago Abascal, que poden fer un bon resultat a Madrid.

A Barcelona, el panorama és completament diferent. Les enquestes pronostiquen una forta davallada de l'equip d'Ada Colau, que continua patint el desgast que provoca la manca de seguretat ciutadana a la ciutat. D'altra banda, els seus col·laboradors més estrets poden sortir de l'Ajuntament per anar a les llistes al Parlament Europeu i a les Corts espanyoles.

L'entrada d' Ernest Maragall ha revitalitzat les possibilitats d'ERC i són molts els que opinen d'un possible pacte entre l'alcaldessa i el republicà. Però això són de moment rumors. Allò que sembla evident és que la força independentista amb més suports és ERC.

El secessionisme té una colla de noms que ja han presentat credencials, però que al final haurà de garbellar-se, si no el ridícul serà majúscul. Mascarell per un costat, Graupera per un altre i els de Puigdemont en solitari no ofereixen massa possibilitats d'èxit. Tard o d'hora hauran de posar-se d'acord per tal de plantar cara des d'una sola llista. Els propers dies en aquest sentit seran decisius i són molts els que aposten perquè Forn faci un pas endavant i es presenti, la qual cosa aprofitaria Artadi per situar-se al capdavant del grup a l'Ajuntament.

A l'altra banda hi tindríem Manuel Valls i Jaume Collboni. El primer farà una campanya en solitari i busca suports entre el centre dreta barceloní. S'ha desmarcat de Ciutadans en criticar el pacte d'Andalusia i l'exprimer ministre francès pot assolir un bon nombre de regidors, però que difícilment el portarà a l'alcaldia, atès que no tindrà companys de viatge a l'hora de pactar. Finalment, el PSC té un bon candidat amb cartell municipalista, la qual cosa és important. Davant de tants paracaigudistes, és bo que hi hagi algú que de debò li preocupin les polítiques locals i tingui el seu objectiu a millorar la vida dels barcelonins.