Catalunya és una construcció delicada i fràgil. Històricament ha resistit moltes envestides i totes amb la intenció de rendir-la, d'esborrar-li els orígens, fer-li oblidar el seu ser més pregon: la cultura sostinguda damunt d'una llengua.

Aquest sentiment de sentir-se amenaçats o de no sentir-se acollits i còmodes amb la relació amb l'Estat espanyol és el que convindria resoldre d'una forma duradora i això només es produirà si les dues bandes s'accepten respectant llurs diferències i la d'una no és superior a la de l'altra.

L'últim intent de reajustament o d'encaix amb nom de «procés» i amb el propòsit d'acceptar-nos sincerament, sense rancúnia, uns i altres, de moment ha acabat i està pendent de judici, que se celebrarà els primers dies del mes vinent. A Madrid se sentenciaran els homes més significatius en aquest nou trajecte, recorregut que ha desagradat als partits unionistes i a les institucions més fortes i poderoses d'Espanya. És la història que no s'acaba mai per als més èpics, la cançó enfadosa per als que ja estan del tot fatigats.

Ara ens trobem en un moment difícil perquè a l'altre costat només hi ha en Pedro Sánchez o el res, i el res és Vox, Cs, PP i alguns dirigents del PSOE. Potser en Sánchez intencionadament propaga la idea que ell és la gran esperança, però també és una constatació factual: no hi ha ningú més a l'altre costat de l'Ebre. Per això convé no estavellar-nos de nou i que entrin a les garjoles més líders sobiranistes.

En una guerra la primera mort és la veritat; cert que no vivim en un període bèl·lic, no s'han produït sortosament baixes, però és tanta la tensió que a la informació que es rep per part dels mitjans de comunicació la mentida campeja sense contenció. M'esparvero quan llegeixo el tractament que es fa d'algunes notícies en les quals l'opinió es mescla amb la informació per convèncer als espectadors falsament a fi de crear constructes mentals que facin pensar d'una forma concreta. La postveritat va ser el terme elegit al 2017 com la paraula de més èxit que indica que els fets objectius queden ofegats en l'opinió pública per les creences personals, els prejudicis i les emocions.

Cada dimarts Carmen Echazarreta en el Diari de Girona ens regala unes brillants columnes; la de la setmana passada va ser antològica per la claredat expositiva en tractar la irrupció de l'extrema dreta en el continent europeu, però també al Brasil i els Estats Units: «El feixisme actual té un rostre més amable i no es percep com una amenaça (...). El representa la nova dreta antiliberal, nacionalista, xenòfoba i sovint fonamentalista religiosa que aparentment no renega de la democràcia, però sí de la llibertat i dels valors democràtics. És el nou feixisme adaptat al segle XXI». I a continuació citava líders polítics ben acceptats en els seus països com els representats d'aquest nou feixisme que ells justament l'atribueixen a tots els partits que els discuteixen el poder.

Políticament ens espera un bulliciós i calent hivern que ens deixarà gebrats quan el tribunal dicti la sentència que volen exemplar, un bon càstig que serveixi d'escarment a fi de posar un precedent dur a qualsevol temptació rupturista i segregacionista. Hi haurà «tumultuàries» manifestacions de gent esvalotada que considerarà injustes les penes.

El dimecres passat vaig escriure que hem d'acceptar que el 21-D va ser una jornada fracassada, no hi va haver aturada de país ni una desobediència valenta i popular. Molts ciutadans van cremar els últims cartutxos d'il·lusió que els quedaven al rebost. També és cert que el govern de la Generalitat no tenia cap interès a encendre el país i els mitjans de comunicació van adoptar una posició tova davant la convocatòria.

La raó cabdal perquè el 21-D no fos violent i «tumultuós» era no perjudicar l'estratègia dels advocats dels presos polítics, que creuen que l'agitació a Catalunya pot contribuir a fer més pesada la sentència, també cal assenyalar que ERC s'avé a establir negociacions amb el govern de Pedro Sánchez, amb el sector més amable del PSOE, i amistançar-se amb els Comuns, mentre que el PdCat de moment ho contempla des de la llunyania i la tensió en el si de la formació es radicalitza. Ja es parla obertament que en Quim Torra és un home de palla de Carles Puigdemont i no exerceix de president verdader; el que es veu des de Waterloo o des del platònic Consell de la República no coincideix amb el que perceben alguns consellers de la Generalitat o els parlamentaris de PdCAT a Madrid.

La formació de l'ex-CiU està cada dia més desequilibrada entre els partidaris acèrrims d'en Puigdemont i els que aposten per un propòsit d'entesa amb La Moncloa per no agreujar més la situació i no donar motius per a una nova ferotge aplicació del 155. Més extremistes que els defensors de la línia dura d'en Puigdemont hi ha la CUP i l'ANC, en canvi Òmnium ha emprès el camí d'ERC.

Ja alguns estan especulant que la irrupció sobtada de Vox a les eleccions andaluses, la seva visibilitat en l'escena política i la seva amenaça en properes votacions, contribueix a fer més bo, dialogant, negociador i desitjat P. Sánchez. Sempre que apareixen els dolents de veritat fan més bons els bons.

Ara molts estarem pendents de la sentència del judici i esperançats desitgem un ardit polític que serveixi per alleugerir el càstig. Que així sigui!