Excepte uns pronòstics intuïtius d' Isaac Asimov, poques previsions existeixen sobre aquest any que comença, 2019. Ni tan sols els malastrucs d'arrel apocalíptica vaticinen un exercici esquitxat de catàstrofes. No hi ha recessions ni crashes a la vista per més que molts malastrucs adverteixin dels riscos d'un alentiment del creixement o d'un estancament de la desocupació.

En el que estarem enguany de manera indefectible és en l'agitació política que produeix la convocatòria d'eleccions. Aquest 2019 és el superany electoral, atès que a la primavera conclouen les legislatures municipals i les de moltes autonomies, havent-se programat per al diumenge 26 de maig la celebració d'aquests comicis, coincidint amb les eleccions al Parlament Europeu. Tres en un. I, com és sabut, per efecte de les municipals es conformen a més les 50 diputacions provincials encara existents al país.

Grosso modo, estem parlant de la renovació de més de 70.000 càrrecs públics, amb conseqüències directes sobre més de 200.000 llocs de treball a càrrec de les administracions si sumem assessors de confiança, gerents d'empreses públiques i mixtes, càrrecs institucionals o d'entitats dependents dels governs polítics, etc. Lògic, doncs, que els partits polítics i els seus cercles concèntrics d'influència s'hagin activat només brindar en el cotilló de cap d'any.

Això i que desconeixem la resistència de l'actual Govern de la nació, el de Pedro Sánchez, la precarietat parlamentària del qual el deixa a l'atzar de qualsevol corrent d'aire. No sabem si hi haurà pressupostos nacionals o si es prorroguen els vigents, si la previsible absència d'aquests facilitarà l'augment de la pressió perquè Sánchez dissolgui les cambres i convoqui eleccions generals que se sumin a les altres convocatòries, ni si aquesta situació d'incertesa, governant a cop de decret, durarà uns pocs mesos o s'allargarà fins al més rodó 2020, l'any revàlida també de Donald Trump.

La incertesa s'ha apoderat de tots nosaltres i, especialment, de la política, que ja no sabem si es troba en estat líquid o gasós donades les implosions que es venen succeint amb la irrupció d'una societat del malestar, agitada a conveniència per populistes, armillistes i extremismes diversos. Així les coses, els manuals del perfecte guru en màrqueting i manipulació política ja es venen de saldo i per fascicles, a l'abast de qualsevol.

És el que hem pogut comprovar aquests últims dies amb les negociacions per a la conformació d'un nou Govern a Andalusia que han inclòs no només l'aparició sorollosa de Vox sinó, de la mateixa manera, els moviments tàctics en la guerra interna pel lideratge del PSOE, així com les escaramusses entre els barons territorials del PP i les maniobres d'alguns caps de sèrie a Ciutadans com el renacionalizat Manuel Valls.

Amb tot, el més rellevant de fons que està succeint té a veure amb l'elasticitat ideològica dels grans partits. Els petits són més previsibles i directes, és clar, però no perquè siguin més autèntics sinó per la seva pròpia limitació. Com més gran més diversitat, més complexitat, i el ventall de perfils humans, d'idees i pensaments s'obre com la cua d'un paó. I això és el que s'ha vist en les últimes setmanes: el PP disposat a negociar amb Vox però no fins a les últimes conseqüències per no semblar massa escorat a la dreta; Ciutadans negociant però dient que no, que no, per mantenir la seva liberalitat; els caps territorials del PSOE posicionant-se cap al centre per si en un futur no gaire llunyà és en aquest àmbit on es conformen nous pactes de governació.

És tal el remolí de trames i subtileses que alguns estan completament en fora de joc. Cas de Podem. I de l'independentisme català, l'estancament del qual sembla obvi.

Any doncs de política a la sopa, fins al punt que les noves cadenes que dominen el mercat de l'entreteniment anuncien sèries televisives i altres productes amb la política com a temàtica estrella. És el cas d'HBO, que llança Brexit. The Uncivil War, un llargmetratge sobre les estratègies que van emprar els directors de campanya d'un i altre bàndol en el convuls referèndum britànic, estratègies que sovint es van basar en intoxicacions, manipulacions i les anomenades fake news. Com per convocar nous plebiscits!

Al nostre país és la plataforma Bein Connect la qual anuncia per al canal TNT una cosa més prosaica i còmica: Vota Juan, amb Javier Cámara de polític protagonista. No tot havia de ser futbol, programes de falsos èxits adolescents i sagues medievals a la tele.