19 de gener de 2019
19.01.2019
Diari de Girona

Dretes amb i sense complexos

19.01.2019 | 01:34
Dretes amb i sense complexos

Advoca el nou líder del Partit Popular per una dreta «sense complexos», la qual cosa ja en si mateix és una proposta complexa. Per als psicòlegs, un complex és una suma d'idees que l'individu reprimeix per considerar que no estan ben vistes; i el que Pablo Casado vol és que els conservadors no s'avergonyeixin de dir que ho són.

Cap raó hi ha, en realitat, per amagar o dissimular les idees, sobretot en un país tan conservador com Espanya, en què gairebé tothom és propietari d'alguna cosa i, per lògica, aspira a conservar-ho.

Més encara que això, els conservadors són, per definició, gent d'ordre que tendeix a respectar i defensar el sistema vigent, que en aquest cas és el democràtic. Els que professen aquest pensament –o més aviat actitud– solen detestar els canvis bruscos, els aldarulls i, per descomptat, les revolucions.

Això inclou, com és natural, als moviments revolucionaris d'ultradreta com el feixisme, per exemple. Qui millor el va combatre a Europa va ser precisament el conservador de casta Winston Churchill, que detestava gairebé per igual als bolxevics i els nazis. Per a ell, que era un cavaller anglès dels d'abans del sistema mètric decimal, la imatge de les multituds baladreres al voltant de Hitler, Mussolini i Stalin havia de suposar, probablement, un advertiment d'ordre estètic encara més important que els de tipus ideològic.

És d'imaginar que, en treure's de sobre els complexos, el partit de Casado faci els menys tractes possibles –si en fa cap– amb l'extrema dreta que acaba d'irrompre en una Espanya fins ara vacunada d'aquestes extravagàncies pel record del franquisme.

No és que Vox apel·li, per descomptat, a la «revolució pendent» amb la que es passaven el dia donant la matraca els falangistes; però tampoc resulta menys veritat que suggereix mesures tan trencadores com la supressió de les autonomies –i, per tant, el Títol VIII de la Constitució– o la deportació massiva d'immigrants. Una cosa així com si els ultres nouvinguts volguessin posar el compte del rellotge a zero en els temps del postfranquisme previs a la democràcia.

A aquests propòsits de ruptura amb l'ordre vigent s'han oposat i als principals dirigents perifèrics del PP, encapçalats pel gallec Feijoo. Una altra cosa és que la realpolitik i, sobretot, la necessitat d'assegurar-se el poder a Andalusia i, arribat el cas, a Espanya, tempti als conservadors a pactar amb qui se n'ha anat més enllà de la ratlla.

Res de nou. Aquest problema el tenen des de fa anys a França, on els neofeixistes de Le Pen solen recaptar un preocupant nombre de vots elecció rere elecció. Feliçment, l'esquerra i la dreta democràtiques no tenen cap complex a unir els seus vots quan sorgeix –com ha sorgit ja– l'amenaça que un ultradretà xenòfob arribi a la presidència de la República.

No és segur que Casado es refereixi a això quan anima els populars, que no populistes, a actuar com a gent desacomplexada de dretes. Cal llevar-se els complexos, en efecte. N'hi ha prou que els conservadors es limitin a ser conservadors, i punt, estimat amic; per dir-ho amb una de les expressions clàssiques del fundador del PP. Aquell Fraga que en el seu dia va saber baixar a la dreta espanyola de la muntanya a la qual ara vol tornar-la Vox.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook