La darrera esperança

Dignitat. Davant d'una nova demostració de força bruta, decidida a atemorir la població civil independentista, una majoria significativa es va alçar en un únic clam, demostrant que les estratègies de l'Estat espanyol no fan por. La detenció indiscriminada de 16 gironines i gironins va provocar una nova reacció indignada. Alguns d'ells, d'elles, no tenien res a veure amb els fets dels quals se'ls acusava, com la mare que era a l'estació de l'AVE per anar a treballar a Barcelona, com sol fer sovint. O com l'alcalde de Verges, que no era ni a la ciutat. Però se'ls va detenir per ser cupaires, independentistes o, ves a saber, perquè a l'hora d'esmorzar a algú li va passar pel cap. La detenció del fotògraf Carles Palacio, carregada de l'èpica dels sicaris de les policies polítiques més cinematogràfiques, va afegir un component de perillosa realitat. Policies encaputxats, de paisà, sense ordre judicial i patrullant d'aparent incògnit per atemorir la població civil és, com a mínim, provocador. Però davant d'aquest intent de fregir la població amb el terror, la resposta del poble va ser la de mantenir-se de cara als assetjadors.

Esperança. La dels joves que decideixen protegir amb els seus cossos la companya perseguida per la policia. El tancament a la UdG pot semblar una mena de bestiesa per als que no tenen ni idea del que significa ser assetjat. Però la revolució és l'eina que els joves tenen per cridar ben fort que el que ara fem ho recolliran ells. I ara per ara, la política catalana està navegant per aigües fosques i egoistes. No ens agrada que vagin amb la cara tapada, ni que cridin, ni que critiquin els polítics. Però si no ho fan ells, qui coi ho farà? La majoria ens hem conformat a dir amén a tot el que fan els nostres polítics. I hem caigut en el parany ferotge del partidisme. El dels joves és el darrer bastió. La darrera esperança.