Radiografia

- Quan anem als xinesos? -em diuen només d'entrar casa.

- A mitja tarda -els dic jo.

Sembla que dir «a mitja tarda» no compromet a res, però cap allà les sis ja m'ho estan recordant. No sé què compren als xinesos, em limito a pagar. L'altre dia van sortir de la botiga amb uns sobres misteriosos que no em van permetre obrir. Com que tot és barat, els deixo agafar tres coses en cada excursió. Doncs bé, aquests mateixos xinesos als quals els compro també els tovallons de paper, les cerveses, la ginebra i els pistatxos, per no parlar d'un pa de motlle fantàstic, de massa mare, que triga dues setmanes o més a caducar, són els mateixos que han aconseguit que una llavor de cotó germini a la Lluna, a la cara oculta de la Lluna, per ser exactes. Dic que són aquests mateixos que es troben a un parell de carrers de casa meva perquè sense el seu esforç la llavor hauria arribat morta al satèl·lit.

Els xinesos del meu barri són un matrimoni (o això em sembla) que coneixen aspectes de la meva personalitat que jo ignoro. Quan m'equivoco de marca de iogurt, em corregeixen amb un somriure enigmàtic, sense necessitat d'intercanviar cap paraula. Ja sé que el terme enigmàtic, aplicat a aquest univers, resulta una mica tòpic. Però es tracta d'un tòpic que funciona. Per exemple: porto quatre o cinc anys entrant al seu establiment cada dia, incloses les festes de guardar, i no hem intimat en absolut. No hem intimat, vull dir, de la manera en què he intimat amb Salva, el del quiosc de diaris, amb qui intercanvio confidències i opinions polítiques. La intimitat amb els xinesos és d'un altre tipus i, no per silenciosa, menys intensa. Em sento estranyament unit a ells perquè sé que tenen una radiografia secreta de mi. Creguin-me quan els dic que aquesta parella, misteriosament, ha aconseguit que germinés una llavor de cotó a 380.000 quilòmetres de la seva botiga. I sense deixar d'atendre el públic.