Als iniciadors de Podem se'ls acusa sovint de leninistes, però en la pràctica s'han comportat com a trotskistes de tòpic i acudit. Ja se sap que, segons el tòpic, el nombre màxim de militants que pot tenir un grup trotskista és tres, ja que quan arriben a quatre s'escindeix en dues organitzacions. Podem va trigar ben poc a mostrar, amb la transparència de la qual fa gala, uns alts nivells de tensió entre els seus líders més coneguts: Iglesias, Errejón, Echenique, Monedero... Aquest darrer va ser el primer de caure o ser llançat per la borda. Després es va convertir en un espectacle en viu i en directe la lluita pel poder entre Iglesias i Errejón, amb elements gens menyspreables de discrepància estratègica. Ara, aquella lluita ha acabat en trencadissa en la preparació de les eleccions municipals i autonòmiques a Madrid. Tothom sap què passa als partits que es barallen just abans d'unes eleccions: que els electors els engeguen a fer punyetes.
Podem es va fundar encara no fa cinc anys, i va declarar com a propòsit el de donar una sortida organitzativa a les inquietuds que van sortir al carrer el 15 de maig del 2011, el famós 15-M que va donar nom a un moviment desarticulat, sense projecte definit ni líders que el guiessin, i que després de contribuir a la decadència de Zapatero (que de totes maneres no necessitava ajuda) va esllanguir-se i va deixar al darrere un malestar difús i algunes organitzacions locals inconnexes. Pablo Iglesias i companyia van apel·lar a l'esperit del 15-M per llançar el seu projecte, que a les generals del 2015 va assolir els 69 diputats. El problema és que allà va tocar sostre. Ara mateix les enquestes li pronostiquen una baixada. Als altaveus ha sonat el «campi qui pugui». Errejón busca el resultat a les autonòmiques de Madrid i Iglesias, que el partit no se li converteixi en un aplec d'estratègies locals autònomes. En això sí que és leninista: tot el poder per al secretari general.
El model leninista de partit comunista és propi dels temps en què la política es feia amb la disciplina d'unes masses animades i conduïdes per una estructura piramidal de delegacions territorials, per la qual les consignes arribaven a les bases i la reacció d'aquestes pujava a la cúpula (si els quatres no l'aturaven). En temps de televisió infinita i xarxes socials sense fronteres, el model és feixuc i talper. S'imposa el lideratge per simpatia a la tova esfera digital. Errejón creu en això.
