Mai serà prou reconegut el mèrit que va tenir l'excursionisme en els seus orígens a favor de la consciència de país, de patrimoni, de paisatge i moltes coses més. Sortir a estirar les cames era descobrir camins, gent, parles, rius i història. Amb aquella Renaixença comença el coneixement popular de Catalunya, una realitat que mai s'acaba.

A Girona, i molt a prop, tenim la vall de Sant Daniel, culminada per la muntanya i castell de Sant Miquel, una vertadera concentració de diversitat de patrimoni, que no s'exhaureix amb la contemplació de la bellesa natural, que ja és important. Sant Daniel ha tingut vàries consideracions històriques que s'haurien de recordar. Per exemple, les velles construccions de la telegrafia òptica; quan ja era necessària la comunicació a molta distància va néixer un sistema de braços metàl·lics articulats que s'instalaven sobre torres ben repartides pel territori; el seu origen era francès i l'any 1844 es va implantar a Espanya. Aquella tecnologia suposava construir una torre cada 10 quilòmetres i una d'elles va correspondre a la muntanya de Sant Miquel, aprofitant la seva altitud d'uns 300 metres. Aquella telegrafia òptica enllaçava la Jonquera i València, i una altra línia era Irun, Madrid i Cadis.

La muntanya de Sant Miquel també havia tingut una ermita del segle XV, que després es va convertir en fortificació, per la bona visió des del punt elevat. Ja l'any 1890, a Revista de Girona, l'historiador Botet i Sisó dedicava un estudi a la «fundació» del santuari de Sant Miquel. Els sis segles d'existència d'aquella doble construcció, ermita i fortificació, varen anar portant la ruïna al conjunt, igual que a les restes de la torre de comunicacions. És la ruïna que els gironins havíem vist, gran part de la nostra vida; era un mal estat que coincidia amb el que es trobava al camí d'accés al «castell» de Sant Miquel, embardissat fins a l'abandó. Ja no s'hi anava.

Però un dia l'esperit de l'excursionisme selecte i voluntari va emprendre el treball de la restauració d'aquell camí, que comença a la font del Ferro. Una colla d'amics, de Sant Daniel, va iniciar la necessària recuperació d'aquell camí d'excursionisme, que té 4 quilòmetres i mig. Isidre Olivet i els seus amics varen dedicar trenta anys a aquell treball que comprenia esbrossar, reconstruir el sòl, escalons, assentar-hi pedres amb seguretat, fer trencaigües, i que tot tingués solidesa; resumint, un autèntic monument al voluntariat d'aquelles persones. L'any 1997 ja s'hi va poder celebrar l'aplec de Sant Miquel.

L'any 2004 va arribar una altra fita històrica: Diputació i Ajuntament de Girona varen realitzar la consolidació dels murs d'aquella ruïna de Sant Miquel, es va facilitar l'accés a l'església i a la torre, i es va construir un mirador de panoràmica excepcional, inclosa una taula de situació que t'ajuda a conèixer noms i llocs de la nostra geografia propera.

Situats en la voluntat de coneixença del nostre quilòmetre zero en naturalitat que és Sant Daniel, cal fer memòria també d'un estudi que va fer el professor Ibars, quan va explicar la riquesa de la vall, que produeix, per exemple, diverses varietats d'orquídies, sempre espectaculars.

Ara mateix la vall de Sant Daniel i el seu sentinella sentimental, el castell de Sant Miquel, atrauen els gironins que troben a tan curta distància unes reserves que sempre són d'agrair. Seria cosa excel·lent que l'Ajuntament de Girona dediqués un llibre de solemnitat al tema de la vall i el seu castell, com un vertader complex cultural que s'acumula a la gran proximitat de la mateixa ciutat. Els gironins han agraït les atencions que ha rebut la nostra natura. Tanmateix tenim aquí un exemple de bons resultats quan s'ajunten el voluntariat i les institucions. Aquesta satisfacció es mereix un bon llibre-imatge.