Fa temps que soc de l'opinió que el taxi com a concepte clàssic i corporatiu conegut té els dies comptats. De fet, en alguns països com Anglaterra ja hi ha més vehicles de transport amb conductor que taxistes, en total 2,6 per cada taxi clàssic. En canvi, a casa nostra, administracions i sectors s'aferren a la imatge tradicional d'un servei de transport públic que s'ha quedat molt lluny dels serveis de qualitat que ofereixen els vehicles de transport amb conductor (VTC). Avui agafar un taxi a les grans ciutats pot significar trobar un taxista que no té ni idea dels carrers de la pròpia ciutat, perquè en realitat és el subcontractat d'un subcontractat, que no entén la teva llengua, que porta un cotxe que fa més de 48 hores que no ha parat o que necessitaria una neteja i una renovació en profunditat i que a sobre et cobra a preu d'or un desplaçament.

A Barcelona i la seva àrea metropolitana, hi ha 10.521 llicències de taxis, de les quals 696 pertanyen a 193 empreses per les quals treballen més de mil conductors. Una altra part pertany a un col·lectiu de 230 autònoms que són propietaris de 528 llicències amb 760 conductors. A aquests cal afegir els 9.343 taxistes que tenen una única llicència però que tenen treballadors o familiars com a conductors fins a un nombre total de tres mil. És a dir, deu mil llicències que entre una cosa o altra impliquen múltiples subcontractacions.

Però la realitat actual del sector és que el seu relat recorda en excés aquelles protestes dels comerciants que a finals dels 70 i principis dels 80 es negaven a acceptar l'arribada de les grans superfícies comercials seguint aquell principi que qualsevol competència és dolenta encara que ho faci millor que tu.

Tard o d'hora els taxistes hauran d'acceptar que no poden sobreviure eternament sota la protecció divina de les administracions públiques, perquè la societat vol serveis resolutius, eficients, competitius i millors. Característiques que ara com ara no tenen els taxistes.