Tot Estat, democràtic o no, té les seves cloaques. En vaig conèixer algunes essent diputat a Corts per Girona, i, abans i després, vaig saber i he sabut d'altres de forànies seguint els mitjans de comunicació. Des de França a Argentina, posem pel cas. Per tant, l'anomenat cas Villarejo ni m'escalfa, ni em refreda, ni em sorprèn. Sempre hi ha persones que es creuen i assumeixen el rol de defensors de l'Estat del qual són funcionaris i sempre hi ha polítics que se n'aprofiten quan arriba a la seva taula l'anomenada «raó d'Estat». Res de nou.

De tota manera, això que el BBVA contractés aquest comissari per espiar sigui la competència, sigui accionistes, sigui altes autoritats de l'Estat, inclòs el mateix Rei, o sigui ecologistes, sindicats i afectats per les hipoteques o qualsevol ciutadà de carrer, és massa significatiu com perquè la factura -si és que arriba- només sigui una sentència relativa als responsables que ho varen fer possible.

El Banc d'Espanya i la CNVM s'han tornat a posar de perfil, com en el cas de Cajamadrid, i s'han expulsat qualsevol pols de responsabilitat per negligència en les seves obligacions. Avui, els més pocavergonyes solen trobar-se a dalt de tot.

La factura serà una crisi de reputació per més que l'actual president se'n vagi a Davos en comptes de donar la cara. L'ona expansiva no ha fet més que començar. Es tem per la fugida d'accionistes i d'usuaris. Algú ja ha fet una crida en aquest sentit i ho ha fet amb paraules molt punyents. Té la seva lògica que sigui així.

Personalment no ho considero oportú en termes de país atès que ja hem estat massa castigats pel mal fer de bancs i de caixes. Però les coses són com són: el màxim responsable, l'antic president Francisco González, banquer per obra i gràcia del BOE, se'n va anar amb 80 milions d'euros en concepte de pensió vitalícia, cobrada abans d'hora i posant-los a bon resguard en paradís fiscal, després d'haver-ne cobrat 160 milions més en concepte de sous, primes i fons de pensió.

Anys enrere no va tenir cap escrúpol per denunciar Emilio Ybarra, llavors president del BBV, per l'existència d'uns comptes secrets a l'illa de Jersey, fet del qual fou exonerat per la justícia quan el temps ja havia liquidat el potent banc basc donant raó a la dita que el peix petit es menja el peix gran: González estava al capdavant d'Argentaria, banc públic, i Ybarra no era sant de la devoció del PP.

Quan les clavegueres d'un Estat i les d'un banc es converteixen en punt de trobada de rates, no podem deixar de donar la raó al gran Lord Byron: «La democràcia és una aristocràcia de roïns».

I és aleshores quan de manera altament estúpida ens preguntem sobre les causes de l'aparició de Vox, per posar un exemple immediat, la direcció del qual haurà llegit els seus diaris.

En concret el llavors prematur vaticini sobre el futur de la dona: «Tan aviat les dones descobreixin el seu poder, finita è la musica». Vet aquí qui l'inspira en matèria d'igualtat entre sexes.

Però la societat està molt cabrejada. Emprenyada fins a la medul·la per causes molt distintes. Observa esparverada que no es posa remei a cap d'elles.

Els temps són nous, sí; seran líquids, sí; i seran gasosos, també. La seguretat ha estat substituïda per la inseguretat i són els mercats els que governen de debò.

El globus mundial, ens diuen, s'està escalfant perquè no som respectuosos amb la vida que hi conté, però en Villarejo, en González, i altres de prou coneguts que són coautors que la indecència s'hagi convertit en virtut practicada. El súmmum.