Catalunya s'ha convertit en els últims anys en un poder monocolor jerarquitzat. Des d'un partit polític, o des de Waterloo o d'on sigui, es prenen decisions que estan obligades a adoptar totes les institucions dependents, que són la majoria (Generalitat, Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals, Universitats, entitats privades, patronals, sindicats, tothom). A uns els hi va el càrrec i als altres les subvencions. Així, un dia la Generalitat (conseller Mascarell) li diu a l'Ajuntament de Girona (alcalde Puigdemont) que s'ha de quedar la col·lecció Santos Torroella (3,9 milions d'euros) per evitar que marxi a Madrid. I un altre dia, l'Ajuntament de Girona decideix impulsar un projecte tecnològic, el Bloom, i passa la pilota del finançament a la Diputació (450.000 euros) i Universitat (altres 450.000 euros), a banda d'una subvenció de la Unió Europea que, previsiblement, s'haurà de retornar. El diputat de Promoció Econòmica, Josep Frias, respon que la Diputació es va limitar a aportar els diners i que la «implicació de la Diputació amb el Bloom» va finalitzar un cop es va fer efectiva la dotació econòmica. Cap control, ni seguiment dels diners invertits. L'austeritat i bona gestió pública dels catalans fa temps que és més un mite que una realitat.
Aquest projecte anomenat Bloom va tancar el 2016 i ningú no se'n va adonar. Ningú va reclamar res. Ni el material que ha desaparegut. A la Universitat, silenci total. No és responsabilitat de l'actual rector, però han investigat, han demanat explicacions, han aclarit alguna cosa, han fet algun requeriment al director d'aquest projecte fracassat? El Parc Científic va acabar en fallida. Fa un any es va saber que les famoses plaques fotovoltaiques de l'edifici Narcís Monturiol no funcionaven. No passa res. Els diners públics ho aguanten tot. Tothom es fa seva la doctrina d'Eduard Pujol: que aquestes coses no ens distreguin de l'important; o sigui, el procés. Només faltaria haver de perdre el temps amb el malbaratament de diners públics.
