Aquest any es compleixen cent anys del moment en el qual Conrad Hilton es va introduir en el negoci de l'allotjament hoteler. I quaranta de la seva defunció, quan comptava 91 anys d'edat. La trajectòria d'aquest emprenedor, el lema del qual era «Estic convençut que per aconseguir grans coses primer has de tenir grans somnis», és apassionant pel que va tenir d'innovador i de pioner. Igual que uns anys després també ho va ser un altre gran del sector hoteler: Bill Marriott. Tots dos personatges van triomfar empresarialment encara que van seguir estratègies de creixement, de desenvolupament i competitives molt diferents. I això demostra que, tot i que de vegades sembla haver-hi estratègies millors que unes altres, en realitat es tracta d'estratègies ben concebudes, ben implementades i, quan és pertinent, ben rectificades. I és per això, entre altres raons, que en l'actualitat els grups Marriott, Hilton i IHG són els líders del sector a nivell mundial en nombre d'habitacions.

Sobre la biografia de Hilton i altres emprenedors hi ha breus semblances en un llibre de David Lester -How They Started: Global Brands- del qual existeix una traducció a l'espanyol, de 2011: Cómo Eempezaron: 18 buenas ideas que se convirtieron en grandes empresas. I d'aquest llibre vaig treure algunes dades, complementades amb altres lectures. Hilton va començar en el sector hoteler el 1919, quan ja tenia 32 anys, i després d'haver estat estalviant per comprar un petit banc. La raó és que fins a aquell moment havia exercit professionalment en la banca i ser banquer era el seu projecte. No obstant això, va descobrir una finestra d'oportunitat en l'allotjament i la va aprofitar, renunciant a seguir el camí financer que havia previst.

La seva vida a Texas es desenvolupava en un ambient de cerca de petroli, circumstància que desencadenava una inusitada demanda d'allotjament. Hilton va veure que l'amo d'un establiment llogava les seves habitacions tres vegades al dia, en torns de vuit hores cada vegada. Es va adonar que allí hi havia una oportunitat de negoci i no la va deixar escapar. Va buscar el propietari d'aquell hotel, el qual desitjava invertir en el petroli, i no li va ser difícil aconseguir arribar a un acord d'adquisició. Va pagar 35.000 dòlars de l'època, equivalents a gairebé mig milió actuals. Aquesta xifra era bona part del que havia estalviat.

Una de les seves primeres decisions va consistir a tancar el restaurant i reconvertir l'espai en més habitacions. Expliquen els seus biògrafs que en un any va recuperar la inversió, i això li va permetre concebre nous projectes dins del propi sector de l'allotjament. Quatre anys després, portat per la seva orientació als consumidors, va concebre un model que va anomenar Minimax, i que va ser un autèntic paradigma d'estratègia i d'intuïció precursora en recerca de màrqueting i de mercat. La combinació de mini i max tenia una raó de ser i la resumia en cinc punts: crear hotels de cadena i de primera categoria, que oferissin el màxim confort, que proporcionessin el millor servei i que obtinguessin la màxima satisfacció dels clients però que s'aconseguís al mínim cost. Per tant, màxima eficiència.

El primer el va construir a Dallas i va ser un èxit, igual que els següents, fins que la Gran Depressió gairebé el va arruïnar. No obstant això, Hilton es va refer i va tornar a demostrar la seva gran intuïció i la seva capacitat de materialitzar negocis. No vull allargar-me massa però em sembla pertinent destacar alguns exemples com ara els següents: aprofitant una crisi, va comprar per 725.000 dòlars de llavors l'hotel Francis Drake de San Francisco, un hotel la construcció del qual havia costat 4 milions; va incorporar al seu grup el Roosevelt i el Plaza, de Nova York; el 1947 va ser el primer grup hoteler a cotitzar en la Borsa de Nova York; el 1949 va aconseguir fer-se amb la propietat del Waldorf Astoria; el 1953 va obrir el primer hotel Hilton a Europa; el 1954 va protagonitzar la major transacció immobiliària de la història fins llavors, per un import de 111 milions de dòlars (més de 900 milions d'ara); el 1959 va inaugurar el primer Hilton a Àfrica; i el 1963 va fer construir a Londres el llavors hotel més alt del món.

Quan ja era gran un dels seus fills li va fer prendre decisions equivocades, materialitzades en fortes pèrdues patrimonials, després d'haver fet un intercanvi d'accions amb la companyia d'aviació TWA, que va fer fallida. Hilton es va segregar en dues empreses diferents, una als Estats Units i l'altra a l'exterior, i per això va crear la marca Conrad per l'estranger. Hilton és avui un grup reunificat la propietat del qual ja no es troba en mans dels descendents. Però això no és obstacle per reconèixer la trajectòria del seu fundador.