31 de gener de 2019
31.01.2019
Diari de Girona

Els nostres

31.01.2019 | 06:00
Els nostres

L any 2006, dos dies abans que el Barça guanyés la primera Champions de l'era Laporta, David Madí em digué sortint de sopar al restaurant Shibui del carrer Urgell: «No t'equivoquis, Salvador. El Laporta és un que pensa com nosaltres, però el nostre és el Sandro».

Més de 20 anys abans, quan l'any 1993 era a punt d'acabar-se, un Lluís Prenafeta que ja havia deixat el Govern i que s'havia arruïnat creant el diari El Observador, entrà a Palau col·lapsat de deutes a punt d'executar-se a demanar auxili. «Tot això deus, Lluís? T'hauràs de fugar al Brasil». I marxà del despatx, deixant el seu vell amic amb la paraula a la boca.

Lluís Prenafeta havia servit deu anys el president Pujol com a secretari de la Presidència i quan el 1990 deixà la política el continuà servint amb diverses activitats privades. N'hi hagué una que l'arruïnà: el diari El Observador, que fundà per fer la competència a La Vanguardia, seguint la vella obsessió del president Pujol de comprar o controlar o neutralitzar (o tot a la vegada) el diari dels Godó.

I aquella vegada Prenafeta, poc amic de demanar favors per resoldre's els problemes, i acostumat a sortir-se'n de les situacions més difícils, no tingué més remei que anar a veure Pujol per demanar-li ajuda: els deutes que havia anat adquirint primer per fundar i després per intentar salvar el diari que el president l'havia animat a impulsar estaven a punt d'executar-se i de deixar-lo materialment sense res.

Macià Alavedra contemplà l'escena estupefacte. Quan Prenafeta, amb llàgrimes als ulls, abandonà Palau, el llavors conseller d'Economia va fer veure a Pujol que havia estat innecessàriament cruel amb el Lluís, que si havia fracassat havia estat intentant mirar de fer el que ell li havia demanat.

De mal humor i amb desgana, el president trucà als bancs als quals el seu vell col·laborador i amic devia, i els demanà que confiessin en ell, que no li executessin res i que tard o d'hora pagaria. No li donà res. No li feu cap benèfica. Li aconseguí temps, sí, i el Lluís l'aprofità per refer-se empresarialment, ben al marge del Govern, i va poder pagar fins l'últim cèntim del seu deute.

Prenafeta ho havia estat tot, per al president. Li teixí una admirable agenda internacional, aconseguint fins i tot que el president Bush (pare) el rebés. Li organitzà el Govern i mantingué a ratlla els consellers, acceptant de passar pel dolent. Parlà un a un amb els jutges de l'Audiència de Barcelona per «convèncer-los» de la innocència del seu amic en el cas Banca Catalana, i la nit prèvia a la votació crucial estigué en disposició de dir-li: «president, guanyareu 33 a 8», i efectivament, amb aquest «marcador» fou desestimada la querella que li havien interposat els fiscals Mena i Villarejo.

Igualment, Prenafeta resolgué a Pujol els dos afers més delicats: el primer pot semblar frívol però és fonamental que algú que fili prim te'l sàpiga encarar quan ets president. Un dia passejant pel Pati dels Tarongers, així li parlà el president: «Lluís, ara pensava en el Kennedy. Va aguantar molta pressió, i ho va fer molt bé, però de tant en tant necessitava esbargir-se i el seu germà l'ajudava, perquè ell tot sol no ho podia fer». I sense que li calgués dir res més, el Lluís es convertí en el seu més fidel alcavot i li garantí puntualment –Carme a banda– el plaent repòs del guerrer. No només fou diligent en assegurar-se de la qualitat del gènere, sinó també de la discreció, i mai res no se sabé.

Tan sucós, pero més substancial, era el segon delicat afer que el Lluís solia resoldre, i que resultava ser com es distribuïa, es recol·lectava i s'administrava el famós 3%, que no era un 3, perquè amb només un 3 no hauríem fet res. I aquí és on es va trencar el «nostre» Lluís per passar a ser «un que pensa com nosaltres»: si vols saber què passa a Convergència, segueix la pista dels diners.

Prenafeta, que ja prou que acceptava de fer de més i de menys, i que evidentment era conscient que un cop instal·lat en la il·legalitat, apel·lar a segons quins preceptes morals podia semblar ingenu, o directament estúpid, quedà tan escandalitzat de com el primogènit del president feia anar els diners que renyí amb ell i advertí el president del perillós descontrol del seu fill. Pujol, molt seriosament, li respongué: «Aquest tema, Lluís, em disgusta tant, que t'agrairia que no me'n parlis mai més». Ni n'hi parlà mai més ni mai més s'ocupà d'aquest afer. Jordi Pujol Ferrussola en prengué el control i fundà un nou gènere dins del món de la comissió. Ell i el Lluís es professen des d'aleshores un odi africà. Fins llavors havien estat tan amics que el Júnior havia fet el Lluís padrí de la seva primera criatura.

L'any 2009, quan el jutge Garzón detingué Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, Oriol Pujol, a les ordres de David Madí, els visità a la presó –com Tom Hagen a Frank Pentangeli– i els demanà que es donessin de baixa de militants del partit «per poder defensar millor la vostra innocència», quan en realitat ho feia per no perjudicar Mas en el seu tercer intent d'arribar a president.

Ara, l'Oriol, en els dies previs d'entrar a la presó, s'ha reunit amb diversos periodistes per anunciar-los que tornarà a la política quan quedi lliure. Ben igualment, Artur Mas s'ha reunit amb el poder financer del país per oferir-se d'interlocutor amb Madrid. Quan d'aquí a uns mesos s'extingeixi la seva inhabilitació vol tornar a ser president. Ha renegat del seu presumpte independentisme amb l'argument que mai no volgué trencar Espanya sinó que «vaig demanar 10 per aconseguir 7 i mig». La família Pujol beneeix i patrocina els dos retorns. Després de la calamitosa expedició dels aventurers, tornen «els nostres» prometent moderació i ordre, ells que foren els qui organitzaren el desastre en tot el seu esplendor.

«El nostre és el Sandro». «T'hauràs de fugar al Brasil». «D'aquest tema no me'n parlis mai més». «La vostra innocència». «Vaig demanar 10 per aconseguir 7 i mig». Torna Mas, torna l'Oriol. El dia que Kennedy sortí a passejar al Pati dels Tarongers.

I Catalunya ha saltat pels aires i Convergència ja no existeix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook