En el desplegament de la pancarta gegant que es va col·locar a Amer, zona zero del llacisme, amb una imatge de l'expresident fugat -i per tal motiu fill il·lustre de la vil·la- que recorda les que als anys 30 adornaven Itàlia amb la imatge de Mussolini, em vaig fixar en un detall: a sota del dibuix d'estil feixistoide hi figura l'expressió «No surrender». Com que és sabut que la Catalunya rural sempre s'emmiralla en les zones menys desenvolupades de les espanyes i adopta literalment la seva forma de parlar, vaig deduir que és una adaptació lliure de «No sus rindáis». A partir d'Amer, ja he vist el «No sus rindáis», catalanitzat en «No surrender», en altres escrits, fins i tot en hashtag, l'honor màxim a què aspira tota expressió.

Un, que a més de políglota és de natural curiós, es pregunta quina rendició els falta dur a terme, als que van fugir cames ajudeu-me i a la gent que els adora en forma de cartell mussolinià o d'holograma, depenent del cas. Rendir-se és el que han estat fent des que van proclamar aquella republiqueta nonata i diria que ja des d'abans, quan tot un president -aleshores encara ho era- va renunciar a votar al seu poble per por de la Guàrdia Civil. A partir d'aleshores, les rendicions s'han anat succeint. I el que ens falta per veure.

Per fer una revolució són necessàries dues coses: uns líders valents i intel·ligents, i força gent disposada al sacrifici. I molta sort, perquè ni l'existència de totes dues circumstàncies assegura l'èxit, com la història s'encarrega de demostrar. Imaginin, doncs, quines opcions tenia Catalunya, amb dirigents que s'han demostrat covards i estúpids, i amb uns ciutadans que viuen massa bé per arriscar res del que tenen. Rendir-se era l'únic que es podia esperar.

No sus rindáis. Tantes han sigut les rendicions, que cada dia hi ha més gent que acusa en Puigdemont i la resta de fugats de ser uns covards. Això em molesta. No crec que sigui cosa de covardia, o com a mínim crec que la covardia pot ser disculpable. A mi mateix, potser no em faria cap gràcia passar-me 15 anys a la «trena», encara que em vinguessin cada dia a fer un concert a les portes de la presó i a enlairar globus en el meu honor. És comprensible, per tant, que alguns fugissin, més encara si, com és el cas, estaven acostumats a un nivell de vida d'alt estànding, a veure qui canvia el xalet amb piscina del Golf Girona per una cel·la amb dutxa comuna, els millors restaurants pel ranxo. Potser jo faria igual i optaria per marxar, deixant enrere els que fins llavors em tenien per amic.

El que segur que no faria, una vegada fugit, és alliçonar els que queden, cridar a la revolta o instigar a la desobediència, des de mil quilòmetres de distància. Perquè potser jo també seria covard, però almenys tinc una mica de vergonya. I se n'ha de tenir molt poca, o gens, per ser un Puigdemont, una Anna Gabriel, un Comín o una Marta Rovira, i després de fugir continuar amb la tabarra de la revolució. Que sí, ­Puigdemont, que és molt comprensiu que sigueu covards, que tothom es pot cagar a les calces alguna vegada, però no estaria de més tenir una mica de sentit del ridícul, i una vegada fugits, callar i desaparèixer de l'escena pública. El poble pot perdonar la covardia dels seus dirigents, però no la poca vergonya i el cinisme.