02 de febrer de 2019
02.02.2019
Diari de Girona

La corrupció com a excusa

02.02.2019 | 06:00
La corrupció com a excusa

La corrupció serveix per a tot. Sense més que invocar-la, el mig fatxa Bolsonaro ha aconseguit la presidència del Brasil, on el corrupte Lula havia pogut treure de la pobresa milions dels seus conciutadans. Va valer també com a argument, resumit en el lema «No hi ha pa per a tant xoriço», als polítics en altre temps emergents de Podem a Espanya. I també ara Vox, des del costat del davant, apel·la a la corrupció com un dels leitmotiv de les campanyes.
Sorprèn que el votant acudeixi encara a aquests reclams, però és el que hi ha. En realitat, la corrupció és a la política el que el pinso al cavall: una condició gairebé inherent a l'exercici del govern.
Ja en temps de Roma, famós i admirable imperi, era costum que els centurions acceptessin gustosament suborns dels legionaris que, a canvi d'un mòdic estipendi, s'asseguraven de no anar al combat a primera fila. El mateix Ciceró va observar malèvolament la rapidesa amb la qual s'enriquien els governadors de les províncies romanes. Res d'això va impedir que la vella Roma fos un model d'eficiència en les obres públiques, el Dret, les arts i el sanejament urbà.
La corrupció ja es dona per descomptada des d'abans que Lord Acton digués allò que el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. El que els amos de la papereta del vot poden exigir a qui els governen és que, almenys, ho facin amb un cert grau d'eficàcia. Ja que ­robaran, que facin alguna cosa a canvi, solen dir-se els electors més resignats i lúcids.
Lamentablement, hi ha corruptes que ni tan sols compleixen amb aquesta regla elemental i es limiten a saquejar les arques públiques sense cap contrapartida de benefici per a la ciutadania. I fins es dona el cas –rar, certament– que un polític sigui honrat però incompetent, amb la qual cosa acaba per causar majors pèrdues a les finances del país que els corruptes, quan aquests últims governen bé a més de pispar. El cas del brasiler Lula, abans citat, és tot un paradigma d'això últim.
També a Espanya la corrupció ha estat un excel·lent reclam electoral durant els últims anys. Els nous partits l'atribuïen al bipartidisme, en l'exagerada creença que un Congrés fragmentat i poc governable ajudaria a conjurar la històrica afició dels capitostos a ficar la mà a la caixa i/o a posar el cassó.
No es pot dir que l'estratègia estigués mancada d'atractiu per als electors, que van començar a dispersar el seu vot sota el convenciment que els nouvinguts acabarien amb la mangància. Es diria que, cansats que els robin els corruptes de sempre, molts espanyols van optar per reclamar polítics –i fins Estats– nous als quals no hagués donat temps encara de corrompre's.
Potser no hagin trigat a advertir la dificultat d'aquest propòsit en aquest país de Luis Candelas on els bandolers són sovint herois populars i fins donen origen a sèries televisives d'èxit com la recordada Curro Jiménez.
Això és tant com ignorar que la Itàlia de la Camorra i els seixanta governs en mig segle és, alhora, una de les potències econòmiques del món. Quatre dècades de democràcia esquitxada de corrupció han generat també aquí un país modern i raonablement pròsper, tot i tant escàndol. Deu ser que no es pot tenir tot, ni es pot construir una Noruega sense noruecs.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit