D 'aquí a pocs dies comença el judici, segons diuen. Els presos polítics en tenen ganes perquè -diuen també- el judici serà com posar un mirall a l'Estat perquè vegi totes les irregularitats que és capaç de cometre i això ens doni força en àmbit internacional. Que ens pugui donar força en àmbit internacional és ben probable. Que l'Estat estigui en risc pel judici ho és molt menys. Espanya ha sabut sobreviure sempre amb una mala imatge internacional que fa esgarrifar. I no ha passat mai res.
Sempre he pensat que els nostres polítics són molt optimistes. Ho van ser el 2017 i ho tornen a ser ara. Podem tenir tot el suport exterior que vulguem, però la independència només es pot fer des d'aquí, des del país. Que Estrasburg ens donarà la raó és també ben plausible, si no és que els jutges del jutjat ens donen una sorpresa majúscula. I, què passarà si no hi ha sorpresa majúscula i d'aquí a un quinquenni, o dos, Estrasburg diu que la justícia espanyola no va ser justa? Doncs no passarà res. Els jutges implicats no rebran cap condemna, no perdran la feina, no pagaran cap multa, no baixaran d'esglaó professional. Ans el contrari, ascendiran fins allà on pugui ascendir un jutge, i encara més. Així han anat les coses fins ara i no hi ha cap indici que permeti pensar el contrari.
Si el Tribunal d'Estrasburg imposa a Espanya una multa per compensar els presos polítics per tots aquests anys que hauran passat de presó injusta, la multa la pagarem tots, també vostès i jo, no pas els jutges implicats. Per això miraria de no anar tan sobrat. Miraria de bastir estratègies comunes. Miraria de saber per on coi transitarem i de quina manera ho farem. Miraria també d'enfortir la gent, no pas d'estovar-la, sigui entès el verb en tota l'amplitud del seu significat.
