03 de febrer de 2019
03.02.2019
Diari de Girona

competència virtuosa

03.02.2019 | 01:02
competència virtuosa

Iñigo Errejón es va referir fa temps a la «competència virtuosa» que es pot donar entre els partits que pugnen per l'hegemonia. Ho recordava fa només uns dies el politòleg Jordi San Miguel en un podcast d'Extrem Centre. Un clar exemple d'aquest tipus de competència seria la que s'ha aconseguit en el bloc de l'independentisme català, capaç d'aglutinar des de les posicions extremes de la CUP fins a les més ambigües dels Comuns. Si un extrem atreu el vot del radicalisme, l'altre furga en els límits d'una esquerra populista i antisistema, encara que menys definida per causa de les constriccions del discurs nacionalista. Ampliar la base del sobiranisme dependria, per tant, d'aconseguir aquesta suma aparentment contra natura que eixamplés els seus límits naturals.
El canvi electoral a Andalusia ha tornat a posar sobre la taula l'actualitat d'aquesta qüestió. Es va deure la derrota socialista a l'abstenció del seu electorat, al desgast natural de la marca o l'eixamplament del bloc de centredreta? És probable que es degués a una conjunció d'aquestes tres causes; tot i que, sense un potent transvasament de vots directes, lògicament no hagués estat possible. I aquest desplaçament del PP a Vox –de la dreta comuna, diguem, a la dreta sense complexos– es va donar encara més en l'espai tradicional de l'esquerra, del PSOE a Cs. La nítida demarcació dels tres partits va actuar com un exemple evident de la «competència virtuosa» preconitzada per Errejón, almenys d'una manera com mai abans s'havia vist a Andalusia. Que sigui replicable o no a la resta d'Espanya ja són figues d'un altre paner. Però sí que resulta constatable que, des de la signatura de l'acord, els moviments ideològics dels tres partits han seguit un camí traçat. Un posicionant més en el centreesquerra (Cs); un altre, més a la dreta (Vox); i un altre, el PP, en la centralitat de l'àmbit conservador.
Després de l'eufòria que va mostrar en la convenció que el PP va celebrar fa poc, Casado sap que el seu futur depèn de recuperar una fracció del vot perdut. No es pot permetre no quedar primer en aquesta disputa a tres bandes, en part perquè necessita bloquejar un possible pacte nacional entre el PSOE i Cs i en part perquè, només si queda primer, hi ha la possibilitat que es repeteixi un govern com l'andalús presidit pels populars. Cs, en canvi, sap que ara per ara el seu major camp de creixement es troba dins del terreny de la socialdemocràcia reformista i liberal, en línia amb el que representa Macron a França: flexibilització en allò econòmic, modernització de les polítiques de benestar, progressisme en qüestions morals i defensa de la nació. El risc, és clar, és que s'empetiteixi el seu espai electoral cap a la dreta, tant per l'arribada de nous actors com pel rebuig que pot provocar entre alguns dels seus votants la possibilitat que pacti amb l'esquerra. No és un perill menyspreable, encara que segurament menor.
A la bancada oposada de l'hemicicle parlamentari, l'estratègia del PSOE requereix el suport imprescindible dels partits nacionalistes i, més endavant, de l'eventual integració del moviment que capitaneja Errejón. No obstant això, aquest exemple de «competència virtuosa» pot no ser-li suficient, igual que succeiria en la dreta si el PP no aconsegueix tancar l'esvoranc obert per Vox. El temor ve de la possibilitat que la caiguda de Podem sigui tan profunda després de l'escissió del partit que el bloc d'esquerres no sumi els escons suficients, una hipòtesi en absolut descartable. Potser, malgrat tot, perduri algun tipus de nostàlgia cap a un bipartidisme matisat. O no. El fet és que, davant els extrems, els tres partits de l'estabilitat tenen una oportunitat per refer el centre del tauler. Aviat ho sabrem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook