Els grans autors tenen sempre alguna cosa de visionaris, és una barreja de lucidesa i sensibilitat, d'intuïció i crítica. Segurament s'avancen al seu temps perquè la seva llibertat no té límits i l'afany de veritat els arrossega com una ventada.
A Temps difícils, per exemple, Dickens desemmascara -amb aquella poderosa ironia- totes les injustícies que han sorgit de la revolució industrial: l'explotació laboral, el treball infantil, l'empobriment de les classes populars i l'enriquiment desmesurat de la burgesia, la deshumanització, el pragmatisme, l'utilitarisme i el materialisme, i en general un sistema polític, econòmic, social, educatiu i judicial que només afavoreix els interessos d'una minoria dirigent. Però, a més, Dickens intueix com aquest sistema capitalista incipient pot esdevenir, en el futur, una bèstia insaciable que arrasi tot allò que precisament ens fa humans: la pietat, la compassió, la solidaritat, la imaginació, la fantasia, la ficció... Fins i tot és capaç d'adonar-se de la presó en què s'han convertit les ciutats industrials i de les nefastes conseqüències que tot plegat tindrà a la llarga per a la natura, com un precursor de l'ecologisme.
I només cal passejar-se pels contes de Txékhov per descobrir-hi també una genial intuïció de grans problemes i preguntes que encara arrosseguem. L'autor rus, igualment crític amb les injustícies socials, reflexiona sobre els límits morals de la ciència mèdica, sobre el tracte als malalts mentals, sobre l'absurditat d'un sistema burocràtic monstruós, sobre les formes més evidents però també més subtils d'explotació, sobre les addiccions i la pèrdua de llibertat, sobre el paper dels intel·lectuals en la societat i sobre la redempció a través de l'art, sobre la mort, és clar, i sobre la transcendència. Però, també, com Dickens, sembla intuir el poc respecte que els humans van mostrant cap a l'entorn natural. Al conte La flauta, un caçador ensopega amb un pastor que es lamenta: «Les àguiles, els falcons, els xots... Se n'han anat al diable! I també les feres se n'han anat a mal borràs (...) Ja fa quaranta anys que observo les coses de Déu i veig que tot fa el mateix camí (...) De cada any anem a pitjor i, ja ho veuràs, ben aviat no quedarà ni un peix».
Seria molt ingenu per part meva pensar que els que estan destruint el nostre paisatge, els que estan empobrint les nostres vides a costa dels seus guanys desorbitats, els manipuladors i demagogs, llegiran Dickens o Txékhov. Però nosaltres sí que ho hauríem de fer.
