Més enllà de com acabi el conflicte de legitimitats plantejat a Veneçuela des del 23 de gener passat (quan el president de l'Assemblea Nacional i líder opositor, Juan Guaidó, es va autoproclamar president davant del vencedor de les últimes i qüestionades eleccions presidencials de maig, el chavista Ricardo Maduro), el desenllaç donarà pistes sobre les potències del moment, com si veiéssim un moviment de peces del Risk, el llegendari joc estratègic.
En primer lloc, permetrà veure fins a quin punt pesa en el món la influència dels EUA, un país en clar replegament intern (després de les desgastants incursions a l'Afganistan i l'Iraq), amb un president marcadament aïllacionista (Donald Trump), però que ha apostat de manera decidida per l'oposició chavista per provocar la caiguda del règim bolivarià, instal·lat a Veneçuela des de fa més de 20 anys.
En la banda oposada hi apareix la Rússia de Vladímir Putin, un actor que en els últims anys ha aconseguit incrementar el seu poder fàctic (vegeu l'annexió de Crimea o el seu paper decisiu a Síria, a l'hora de mantenir el seu aliat Baixar al-Assad), i que ha sortit en defensa de Maduro. En un segon pla, la potència mundial emergent, la Xina (que, tanmateix, s'ha mostrat més freda amb el règim veneçolà des de la mort d'Hugo Chávez).
Finalment, ens trobem amb la Unió Europea, incapaç de parlar amb una sola veu (excepte, per ara, en l'espinós Brexit) i que ha anat a remolc de la pressió exercida pels EUA, encara que de manera progressiva s'ha anat decantant cap a la posició de Guaidó. En gairebé tots els implicats hi ha l'interès per les reserves petrolíferes veneçolanes i, sobretot, en veure si el unipolarisme nord-americà, instaurat fa 30 anys, accentua o no el seu declivi.
