05 de febrer de 2019
05.02.2019
Diari de Girona

El blues de l'autobús

05.02.2019 | 06:00
El blues de l'autobús

El trasllat dels presos a Madrid va originar protestes i plors, tant de ciutadans com de doctes advocats dels viatgers. Ja entenc que prefereixin que el viatge es fes en una caravana de limusines, una per a cada acusat, en la qual no falti xampany i caviar per fer més plàcid el camí, però mentre tals comoditats no arribin a la política penitenciària, un bus amb compartiments individuals és un luxe que ja hauria volgut jo quan feia la mili i anava a Madrid amb els autocars Ozáez –a saber si encara existeixen-, amb parada a La Almunia de Doña Godina. I jo, a més, m'havia de pagar el bitllet.

TV3 ens va obsequiar amb un holograma del bus, perquè tots ens féssim càrrec de les seves dimensions i del martiri d'un viatge en compartiment individual, llum tènue per no molestar gaire, climatització entre 18º i 28º, i timbre per alertar de qualsevol petit problema, des de mareig o gana fins a incontinència urinària, ja que el bus disposa de lavabo. Al meu temps es passava calor a l'estiu i fred a l'hivern, i si no pixaves a la parada de La Almunia, t'aguantaves fins a Madrid. Un cop vaig coincidir amb Antonio Gala, bastó en mà, i li ha quedat des d'aquell dia aspecte d'aguantar-se el pipí, devia badar durant la parada reglamentària.

És comprensible que alguns d'aquests viatgers VIP es referissin al trasllat com a «humiliant», és gent acostumada a viatjar només en avió i en business class. Des del pedestal, tot el que sigui rebaixar-se al nivell del poble és una humiliació. Viatjar en bus i menjar entrepans és de pobres, i un no es fica en política per exercir de pobre.

Alguns haurien preferit un viatge normal, asseguts tots al darrere del bus i cantant perquè el conductor acceleri, acceleri. Però tal com estan les relacions entre ERC, PDeCAT i la Crida, separar els presos era una elemental norma de seguretat. Fins i tot d'higiene, ja que el vehicle quedaria empastifat de sang fins al sostre. Ja hauria volgut jo quan anava a Madrid un compartiment per a mi, en lloc d'aguantar el recluta del costat dormint i recolzat a la meva espatlla, posant en dubte la virilitat de la milícia i la meva pròpia. Pitjor encara si et toca un pseudomàrtir al seient veí i s'entesta a explicar la seva heroica vaga de fam. Això sí que seria tortura, molt millor un compartiment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook