Una de les pel·lícules, dirigida per Sidney Lumet, que més m'emocionà quan era jove i crec que va ser una de les més importants de la meva generació fou Dotze homes sense pietat (1957). Tracta de la deliberació d'un jurat, format per persones normals, que han de dirimir la culpabilitat o no d'una persona en un cas d'homicidi, un parricidi. Al principi hi ha una decisió quasi unànime de culpabilitat que portaria l'acusat a la pena de mort, només un home no pensa com la resta.

En les discussions a porta tancada s'airegen els prejudicis racials i de classe, com la situació personal i familiar. El que fa el dissident és tombar gradualment i amb molta paciència aquests prejudicis molt arrelats en algun personatge fins a aconseguir un veredicte de no culpable. Finalment el declaren innocent.

El paper de defensor de l'acusat va ser magníficament interpretat per Henry Fonda, un dels tres actors preferits d'en John Ford, juntament amb John Wayne i James Stewart. En John Ford sentia tant de respecte per James Stewart que quan aquest havia complert 57 anys li va fer interpretar, com a protagonista amb John Wayne en el western crepuscular L'home que va matar Liberty Valance, un jove advocat (coses d'en Ford!).

Per a molts de la meva edat el cinema s'acabà amb aquesta generació de genis, en canvi un servidor pensa que cada any apareixen exactament com abans dues o tres pel·lícules antològiques.

També una altra cinta, aquesta de l' Alfred Hitchcock, Fals culpable,(1957), un film d'atmosfera kafkiana, ens fa mantenir l'atenció tota l'estona. El protagonista torna a ser Henry Fonda, acompanyat de Vera Miles, i també hi presenciarem un judici contra una persona acusada injustament d'haver comès un atracament.

El procés (1962) d' Orson Welles, un judici delirant que només una ment recargolada com la seva podia capbussar-se directament en la novel·la de Kafka El procés. No va tenir l'èxit comercial que les dues anteriors perquè era una pel·lícula d'autor; un servidor la va presentar en ciutats diferents en sessions de cinema fòrum, igual que les dues susdites).

Entre les millors pel·lícules del gènere d'intriga d'advocats i casos judicials hi figuren Testimoni de càrrec, Matar a un ruiseñor, Anatomia d'un assassinat, Alguns homes bons, Veredicte final, Philadelphia, El juicio de Nuremberg, La costilla de Adán, Yo confieso, La capsa de música, La tapadera, El client, Erin Brockovich, Hanna Arendt, Fracture, En el nom del pare, Un hombre para la eternidad, etc. Probablement algun lector notarà a faltar alguna de les seves pel·lícules preferides, però aquestes són les que més recordo.

També hem sigut uns empedreïts consumidors de les sèries televisives sobre advocats: Perry Mason (1957-1966), Ironside (1967-1975), El abogado, The good Wife, Suits, Ally McBeal. Les sèries televisives són interminables, totes entretingudes, unes molt serioses i altres de més frívoles.

Per què ens agrada tant el cinema de trama judicial, d'advocats i policies? Són bosses cinematogràfiques en les quals caben molts elements atractius per seduir els espectadors: intriga, suspens, embolics amorosos, l'agilitat verbal esquitxada a vegades d'ironia o bon humor, els ràpids reflexos mentals, plens d'enginys o de recursos d'ofici, d'ardits i astúcies judicials i la dialèctica acerada entre l'advocat defensor i el fiscal.

També juga un rol en moltes cintes el paper moderador del president de la sala, en alguns films, fins hilarant. Ens manté en tensió el xoc constant i agressiu entre la veritat i la mentida, la simulació (sovint el que sembla no ho és), la sorpresa final, el desenllaç del nus argumental que quan érem petits provocava que aplaudíssim si el veredicte ens complaïa. Durant la setmana en parlàvem i cercàvem els errors o la forma com el director amb el seu ritme narratiu trepidant ens havia pres el pèl, però li perdonàvem perquè ho havia fet molt bé.

Només un cop he presenciat un judici. Quan era dins la sala em sentia com si em trobés dins una pel·lícula i formés part del públic. Totes les sales són iguals, espais rectangulars amb seients i un escenari al fons és on actua el magistrat o el jutge. Uns alumnes molt eixerits dels Maristes, als quals els feia classes de Ciències Socials, com que alguns d'ells volien ser advocats, entre els quals hi havia en Carles Monguilod, un penalista de prestigi, em demanaren per assistir a un judici que ara anomenaríem «mediàtic». Que un alumne fos fill del jutge que sentenciaria l'acusat ens facilità poder-hi entrar.

Era un cas flagrant de violació a una noia i l'acusat, d'aspecte prehistòric, com si l'evolució humana no l'hagués afectat, negà els fets i el seu advocat defensor culpà la jove de ser una bandarra. Sortírem del judici commocionats, però un alumne molt graciós escarní l'acusat i ens trencàvem de tant riure. Érem joves!

El judici que se celebrarà és dolorós, tanmateix l'aspecte formal i estètic el fa llaminer i molts ens passarem els dies seguint-lo per televisió. Tot indica que les sentències seran severes. Vull pensar que en Pedro Sánchez plorarà en català en la intimitat. Rato va declarar: «És el mercat, amic», Sánchez igualment pot proclamar: «és la política, amic». I endavant les atxes!