Un filantrop és un ciutadà que paga els seus impostos, un veí que detesta molestar, un company de treball que compleix i ajuda en el que pot, un empresari que ofereix condicions laborals dignes i paga el que és just; en general, una persona que, entre el bé i el mal dels altres, tendeix a triar el bé.
La tradició catòlica exigeix ??per a la caritat que la mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta, cosa que ha beneficiat molt l'Església com a intermediador de rics i pobres que gestiona les bones obres en aquesta terra que tan poc li importa i té plena de béns materials. «Déu t'ho pagui» equival a «no t'ho agrairà ni déu». De la gratitud humana parlen nou leprosos per Crist.
Els protestants no tenen sants en el seu Cel i han inventat els filantrops per a la Terra, persones que s'eleven als seus propis altars escrivint el seu nom en hospitals, aules i fundacions (que desgraven impostos, allà i aquí) i es permeten una vanitat social utilitària i també la de sentir-se un individu-Estat que decideix què és bo per als altres.
El discurs de la filantropia ha excretat el tòpic de «retornar a la societat una part del molt que m'ha donat», en realitat, «del molt que li he extret». En el millor dels casos, fa poc més que restaurar la muntanya explotada exhaustivament amb farcits i una capa verda. En molts casos, la vomitiva frase de la devolució és una excusa social per extreure en una altra parcel·la. En la seva degradació a tòpic, es comença a sentir també en alguns candidats polítics, depredadors de fama, des de la vanitat implícita del «jo, que no necessito fer això per a res» i s'entesten a tornar com es van afanyar a «rebre».
Si us plau, no es molesti, està bé així.
