06 de febrer de 2019
06.02.2019
Diari de Girona

El somriure

05.02.2019 | 23:53
El somriure

Els anys et transformen de moltes maneres, i n'hi ha de més evidents i de més subtils. Quan veus fotos de quan eres petit, tant teves com dels altres, t'adones que un dels elements fonamentals per reconèixer la persona que érem a la que som ara és el somriure. Hi ha qui diu que la mirada és el que més es preserva d'un mateix, però el cert és que els ulls, en tractar-se de la màxima expressió de la vida interior, també són els que més diluciden els matisos i les lloses del temps. El somriure, en canvi, és un reflex més immediat, més nítid. Aquella reacció infantil a una ocurrència o a un instant de felicitat la pots convertir en una coreografia quan et fas adult, però mai aconsegueixes falsejar-la prou com per desmentir aquella versió primerenca de tu mateix. El rostre, la pell i els seus plecs, el nas i les seves angulacions, els ulls i els seus contorns, tot això va adquirint una nova formulació. Però el somriure sempre constata alguna cosa inesborrable, potser perquè respon a la captura d'una essència que, passi el que passi, es manté immune a les tiranies del rellotge. Quan ets petit i et dibuixes, el primer traç que aprens a fer és el del somriure. I quan plores, és el principal indicador que has derrotat la tristesa. No la contenció del plor, ni la serenor expressiva: el somriure. No té per què expressar una alegria despreocupada, perquè a vegades també és la millor finestra a les febleses i als pensaments no pronunciats. Ho detectes, per exemple, en aquells que deixes a mig fer, com negant-te a exagerar una felicitat incerta, o en aquells en què no ensenyes les dents, que tant poden ser murris com desafiants. Tenen, en la immensa majoria de casos, la funció de correspondre a la mirada aliena, i per això a les fotografies, les d'abans i les d'ara, expressen un vincle (o la seva absència) amb la persona que el captura. El somriure no és el mateix en una imatge afavorida per algú que t'estimes o en una que correspon a una formalitat. Per tant, el somriure també és un barem de la importància de determinades persones, perquè hi ha implícit el reconeixement al paper dels altres. Del que mira, sí, i també del que t'hi acompanya. Feu la prova: agafeu una foto vostra de fa molts anys i el més probable és que, encara que hagueu oblidat el context i el motiu, sí que recordareu amb qui somrius. I això és perquè el somriure poques vegades és un gest solitari: sempre hi ha qui te'l sap dibuixar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook