L'altre dia, a Santa Coloma de Farners celebràvem un capítol de Refectori de Farners -la gran iniciativa d'en Ramon Sargatal- i s'iniciava un nou cicle dedicat a la cuina tradicional. Les àvies de Sils feien l'honor amb una escudella i carn d'olla memorable.
En Francesc Anoro ens va presentar el nou llibre del col·lectiu, La cuina del porc. I també acaben de presentar al públic la publicació 25 anys de Cuina i Premsa, que és un recull de diversos articles, notes, reportatges, etc. que s'han presentat arreu sobre aquest autèntic fenomen de «La cuina de Sils» (que és com es titula aquest col·lectiu liderat per en Xicu Anoro). I diem realment d'arreu: hi ha articles de Catalunya, Espanya, Itàlia, França, Suïssa, Alemanya, els Estats Units..., alguns de mitjans molt prestigiosos. La Cuina de Sils ha estat a la major part d'aquest països, on han donat a conèixer -en molts casos per primera vegada- la cuina tradicional catalana. A Madrid, per exemple, han pogut comprovar que la cuina catalana és molt diferent de l'espanyola i que té productes propis, com ara els salsafins. A Itàlia, a Alemanya, a França, a Espanya han vist plats tan singulars, dins la gastronomia europea, com l'escudella i carn d'olla, la vedella amb bolets o salsafins, l'ànec amb naps, el rostit amb botifarra, la crema catalana... Han demostrat allò que va escriure Josep Pla, i que servidor sempre ha defensat: la nostra vella cuina familiar és l'única que val la pena conservar. Pensant en aquestes àvies de Sils, de Salt, de la Jonquera, de Manresa, del Camp de Tarragona, de l'Ebre... un servidor, precisament, va publicar El gran llibre de la cuina de les àvies, amb més de 1.500 receptes d'aquest meravellós repertori.
Un repertori que, gràcies a en Xicu i a les àvies -en perfecta, alegre i bonhomiosa harmonia- han aconseguit un autèntic miracle: projectar la cuina catalana arreu. Han cuinat en diverses ciutats europees, en grans hotels, en fires gastronòmiques, han impartit diversos cursos, han realitzat i realitzen diversos àpats -ocasionals, regulars, d'estació, anuals... Una difusió també bibliogràfica. En definitiva, la tasca d'en Francesc Anoro i les «seves» àvies em sembla única, irreemplaçable, monumental.
Aquest col·lectiu això ho ha fet arreu, amb en Xicu al front, sempre amb un somriure i enlluernant el públic amb els seus plats exquisits. Lamentablement, com sol passar en aquest país, a vegades fa la impressió que són més valorats a fora que aquí. Esperem que l'Acadèmia Catalana de Gastronomia algun dia es fixi en aquesta aportació i es disposi a premiar gastrònoms i col·lectius com aquest, més que «esnobs amb davantal» o periodistes molt poc interessats en la cuina tradicional.
