D'entre els nombrosos articles i reportatges que ha generat el conflicte dels taxis amb els VTC, amb opinions per a tots els gustos i els polítics intentant treure el seu particular rèdit a curt termini, m'agradaria assenyalar algunes dades significatives.

La primera té a veure amb l'aparició de les limitacions a les llicències per a l'exercici del servei de taxi, que es van fer necessàries a la ciutat de Nova York després del crac del 29, quan una legió de treballadors desocupats es van reinventar com a taxistes amb el primer vehicle que trobaven a mà.

Des de llavors, els carrers de Nova York conviuen amb les seves flotes de taxis, els cabs que els confereixen el seu singular caràcter, sempre regulats però no necessàriament limitats a un únic titular per llicència, ans al contrari: una mateixa companyia pot acumular tantes concessions com pugui i vulgui adquirir.

L'altra dada rellevant de la qüestió té a veure amb l'emergència que han produït les noves tecnologies en el sector del transport -i el que està per venir. Gràcies a la geolocalització dels gps -un invent militar que va aparèixer a la primera guerra del Golf- sembla que haguem descobert ara els VTC, vehicles de turisme amb conductor. Però no, aquest tipus de transport, un cotxe amb xofer com s'ha dit tota la vida, ha existit sempre. A la mateixa Nova York hi ha gairebé tres vegades més flota d'aquest tipus de vehicles que de taxis. A Barcelona, els mateixos taxistes amb vehicles d'alta gamma -Mercedes i similars- compten amb una mena de minicooperativa que gestiona serveis especials i ha funcionat des de fa anys de manera similar als actuals VTC.

El que ha canviat radicalment i ha propiciat l'èxit de companyies com Uber i Cabify és el citat GPS, gràcies al qual els seus vehicles poden estar permanentment en càrrega sense haver d'esperar fent llargues i ineficients cues a les parades d'estacions i aeroports.

Aquesta és la realitat, l'aparició de la tecnologia per millorar la vida de les persones, fent-nos guanyar temps: No trigarem a disposar d'alguna aplicació que ens citi a la caixa del supermercat quan estigui lliure mentre seguim comprant, de la mateixa manera que els serveis de salut gestionen les consultes mèdiques o hospitalàries. I això mateix passa, ni més ni menys, amb el transport.

Però, paradoxes de la història, Uber va ser desenvolupada gràcies a Google Capital, la banca llavor del cercador multinacional, i ara, vist el seu èxit mundial, la mateixa Google amenaça amb demandar Uber per plagiar el seu sistema de geolocalització Google Maps.

Contra tot això s'alcen els taxistes, un gremi mecanicista al qual els temps, com a gairebé tots, ha enxampat a les beceroles. S'han alçat en vaga sense tenir en compte que com més absència del seu servei més clients es decidiran a provar un Cabify, la qualitat del qual, ara mateix, és superior a la del taxi convencional.

Òbviament, des de la perspectiva del client -i un servidor porta més de quatre dècades agafant taxis a diari-, no hi ha color. És cert que m'he trobat amb taxistes excepcionals, gent amabilíssima que sintonitzaven música clàssica per fer-me més agradable el trajecte o m'oferien guies de la ciutat o una ampolla d'aigua. Però són minoria.

En la meva memòria guardo inesborrables seqüències gairebé mortificants dels meus viatges en taxi: la d'un senyor parlant sense parar d'assumptes intranscendents per l'emissora de ràdio, citant-se per dinar, o acompanyat de la seva parella per fer-li companyia nocturna mentre xiuxiueja assumptes domèstics... quan no, són taxis que pavimenten el seu turisme amb moquetes metàl·liques o hules per no desgastar-los, o atufen l'ambient amb ambientadors impossibles.

No és fàcil, però, crear unes condicions de mercat que satisfacin la majoria sense cometre injustícies laborals i que, al mateix temps, afavoreixin la innovació i l'eficiència. El còmode és el que han vingut fent els polítics en aquesta crisi: passar-se la pilota els uns als altres, empastrar-lo més com a Barcelona perquè allà qualsevol conflicte que no sigui el del sobiranisme se soluciona passant pàgina; o el caos de Madrid, on, tot el contrari, s'han fet els forts perquè el conflicte esquitxi el Govern del costat, que és d'un altre color.

Vist tot això es conclou que, irremeiablement, serà impossible aconseguir la democràcia gremial amb la que va somiar el filòsof Bertrand Russell, però potser seria possible, si els polítics exercissin bé el seu ofici, crear un capitalisme més humanitzat, complex i moderador al mateix temps.

Hi ha un model, curiós i sens dubte millorable, a les oficines de farmàcia, un model que universalitza la dispensació de medicaments, però que manté prou nivell de competència i limita la propietat a un únic establiment, el qual, en molts casos, genera recursos per procurar una bona renda als seus professionals. Perquè funcioni, l'administració pública ha de ser vigilant i cooperadora a un temps, i la legislació reguladora una mena de codi jurídic molt detallat, consensuat i just. Així que poder, es pot: És possible un capitalisme com el que idealitzava Frank Capra en les seves pel·lícules sobre el cavaller sense espasa o la companyia d'emprèstits Bailey.