10 de febrer de 2019
10.02.2019

Cartes

10.02.2019 | 06:00

L'Any del Xuixo
Josep M. Ortega GIRONA
Passats els dies de festes i celebracions nadalenques vull aprofitar els primers dies del nou any per tal de felicitar les persones i entitats que han fet possible «L'any del Xuixo de Girona», tot coincidint amb el centenari de la invenció d'aquesta pasta allargada, farcida de crema, fregida i ensucrada, a l'obrador de la pastisseria Puig de la Cort Reial. Una creació a quatre mans entre Emili Puig i un refugiat francès a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el 1918, ara fa cent anys, com recorda la placa commemorativa que es va instal·lar on es trobava l'antiga pastisseria.
D'acord que el xuixo ja era una pasta coneguda i representativa de la ciutat, però amb aquesta iniciativa de «l'Any del Xuixo», s'ha dut a terme una celebració reivindicativa d'aquest dolç, investigant el passat, sense nostàlgia, i mirant endavant, amb voluntat de millora. «L'Any del Xuixo» volia ser el renaixement del xuixo i a fe que ho han aconseguit, amb una àmplia difusió a tots els mitjans de comunicació des de les xarxes socials fins a premsa escrita, ràdios i televisions que han parlat de Girona i el «seu» xuixo. Igualment hi ha hagut una reivindicació per part dels professionals, instant a incorporar-lo a les seves ofertes de pastisseria i gastronòmiques, sense oblidar la repercussió en el Fòrum Gastronòmic i el concurs per escollir «El millor xuixo del món».
Cal felicitar a l'artífex i comissari de l'Any del Xuixo, Salvador Garcia-Arbós, a l'alcaldessa, i a l'Ajuntament de Girona que entusiastament varen acollir la idea, així com la col·laboració dels Gremis de Flequers Artesans de Girona, i de Pastissers de Girona,que han sabut fer una gran gesta d'un petit i delicat dolç gironí.
Visca el xuixo!


Els «Arbres de l'Amor» de l'Escala
Lola Arpa Vilallonga Peratallada
En entrar al poble de l'Escala, per la carretera de Girona més d'un centenar de Cercis siliquastrum, comunment anomenats «Arbre de l'Amor» van bordejant el llarg de les voreres. Algun alcalde fa més de 25 anys va tenir la bona pensada de plantar-los .
En arribar la primavera, abans de que surti la fulla, aquests exemplars fan una espectacular floració de color rosa desprenent un intens perfum, que enamora aquell que els veu. D'aquí deu venir el seu nom. Però... malauradament aquest centenars d'exemplars, ben arrelats i adaptats, estan sotmesos cada any a unes podes tan i tan brutals que els deixen plens de monyons i malformacions, sense branques joves , impossibilitats per florir i per complir la seva missió natural.
Amb aquestes actuacions habituals i tan poc professionals de les brigades de jardineria municipals, els ciutadans de l'Escala es perden cada any un espectacle gratuït que els oferiria la Natura. Llàstima!


Es tracta d'esclafar
Josep Serra Quintana GIRONA
El desvergonyiment amb què cada vegada que algun líder de la dreta espanyola obre la boca és només per enviar missatges corrosius sobre Catalunya. No només és una qüestió de formes –les seves maneres i educació han deixat de ser valors per donar pas a una desmesurada agressivitat– si no que el seu discurs és pura apologia de la violència, de fet és el que volen provocar per poder intervenir. Em preocupa profundament que segueixin instal·lats en les estratègies medievals, és a dir, en esclafar i destruïr, pensant estúpidament que això els lliurarà del problema. Els polítics rabiosos esdevenen perillosos i són els que realment haurien d'estar engarjolats.


Deixeu que escollim la nostra música
Laia Mas Marquez SANT JULIÀ DE RAMIS
n Pugem al cotxe, cliquem un botó i la música de la ràdio encaramel·la les nostres orelles. Ens sabem totes les cançons de memòria ja i les taral·legem seguint el ritme amb els dits o amb els peus, en realitat tant li fa. Aquestes són les cançons que en pocs mesos deixen d'estar de moda i si les cantes, estàs antiquat. Si dius que t'agrada el pop ets bàsic, si t'agrada la música clàssica, ets un avorrit, si t'agrada el country, ets un cowboy d'ànima, com dirien els americans, si t'agrada el rap, ets un pandillero... i així segueix la llista. Cada gènere de música s'associa a un grup social específic.
Doncs jo orgullosament puc dir que decebo la societat. Se'm posa la pell de gallina escoltant òpera, no puc evitar cantar a ple pulmó fins a quedar-me afònica quan sona rock & roll, ballo tota la nit al ritme de la música llatina, em sé totes les noves cançons de pop que sonen a Flaixbac, intento seguir els rapers quan expliquen les seves històries i quan se'm creua la llengua i se m'encallen les paraules em poso a riure fins que un dia em surt bé i ja no la torno a cantar més per por que no em surti una altra vegada. La meva llista de Spotify té una varietat de música desmesurada. Però m'importa? No.
És una llàstima que existeixin adults que s'escandalitzen en descobrir les melodies que escolten els seus fills, nets, nebots, alumnes... Vivim en una societat que confia massa en els estereotips. Perquè descobreixis que una persona escolti heavy metal no vol dir que de cop s'hagi transformat en algú completament diferent, tan sols has descobert un nou aspecte seu que no coneixies abans. I ara, si us plau, deixeu de jutjar.
(La música és una metàfora)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook