Es normal que hi hagi molta gent cabrejada amb el sistema capitalista. L'altre dia vaig anar al meu banc habitual i em vaig trobar amb la bonica sorpresa que la meva oficina havia desaparegut. Un lacònic cartell m'anunciava que havia de desplaçar-me fins a la més propera, que estava bastant lluny, i quan vaig arribar vaig saber que l'atenció al client s'acabava a les 11 del matí. Alhora, vaig llegir que aquest banc estava planejant acomiadar diversos milers d'empleats, d'acord amb un «nou pla de reestructuració estratègica de la xarxa urbana» (per cert, que meravellós és l'ús de la «neollengua» quan es tracta d'emmascarar els tancaments i els acomiadaments). I podríem seguir i seguir amb més exemples sobre els embolics de les companyies elèctriques o sobre els abusos de les multinacionals i de moltes altres empreses. Per no parlar de la deshonestedat i la corrupció rampant que es dona en les altes esferes de la política i de l'economia. I això que ens oblidem de la destrucció del medi ambient i del tracte abusiu amb què es tracta uns empleats pràcticament desproveïts de drets laborals.

Sí, tot això és molt cert, però quina és l'alternativa a aquesta situació? En general, quan es pregunta a la gent que es proclama anticapitalista amb quines mesures econòmiques i laborals es podrien canviar les pitjors conseqüències del capitalisme, les respostes solen ser molt vagues, o en tot cas es limiten a assenyalar que l'Estat s'ha de fer càrrec de tot: instaurar una renda mínima per als ciutadans amb problemes, apujar els impostos als més rics, nacionalitzar els bancs i les empreses estratègiques i imposar límits als preus dels productes bàsics i de l'habitatge. En altres paraules, la socialització dels mitjans de producció que predicava Karl Marx.

El dolent del cas és que totes aquestes fórmules s'han provat ja dotzenes de vegades al llarg del segle XX i mai han funcionat. Va passar a l'URSS, va ocórrer a l'Europa socialista de la postguerra (des de Polònia a Albània), va ocórrer a la Xina de Mao, va ocórrer a Cambodja i a Cuba i en tots els països que van intentar aplicar-les: sense una economia de mercat, sense empresaris i sense capitalistes, l'economia s'estancava i la vida quotidiana es convertia en un adust purgatori en blanc i negre, en el qual el ciutadà no tenia motius per queixar-se (tenia casa i menjar assegurat), però en el que tot estava controlat per la policia política i l'absoluta manca de llibertat individual. A Cuba, per exemple, la filla del Che Guevara es queixava que havia d'abaixar al mínim el volum dels discos dels Beatles perquè la seva veïna no la denunciés per escoltar «música imperialista». I ella era la filla del Che Guevara. Els altres ciutadans, per descomptat, mai podrien comprar-se un disc dels Beatles.

Això explica que l'esquerra rebés alegrada la revolució chavista de Veneçuela. Per fi l'esquerra arribava al poder per mitjà d'unes eleccions lliures i pretenia governar respectant els drets de l'oposició i les formalitats burgeses de la «democràcia representativa». A partir d'aquell moment, l'esquerra desmoralitzada per la caiguda del Mur de Berlín el 1989 podia tornar a somiar amb el «socialisme del segle XXI»: un nou socialisme que garantia les llibertats individuals alhora que repartia equitativament la riquesa. El cas de Veneçuela, a més, oferia una variant molt important: fins llavors, els règims socialistes s'havien intentat muntar en països pobres i endar­rerits, majoritàriament rurals i amb escàs capital humà. Veneçuela, en canvi, era un país ric: tenia una pròspera classe mitjana i les majors reserves de petroli del món. La Revolució, per primera vegada en la història, podria fer-se partint de la prosperitat en comptes de l'escassetat i l'endarreriment.

En vint anys ja hem vist el que ha passat a Veneçuela. La inflació ha arribat a la sorprenent xifra del milió per cent (equivalent a la inflació de la República de Weimar, quan un dòlar valia un milió de marcs), la indústria petroliera està arruïnada, les empreses no funcionen, els hospitals no tenen recursos bàsics i els supermercats estan desproveïts. Governa el país un tirà d'opereta, antic conductor d'autobús, que s'envolta d'una camarilla de generals car­regats de medalles i d'obesitat gairebé mòrbida. Gràcies a tota classe d'argúcies legals, el tirà d'opereta ha dissolt l'assemblea legislativa, ha nomenat els jutges a dit i ha redactat una Constitució a la seva mida. I ara fins als antics electors chavistes, farts de passar calamitats, s'oposen a la Revolució Bolivariana.

Comprenc que una certa esquerra a Europa -gairebé tota, en realitat- estigui desesperada i deprimida per l'enfonsament de la Veneçuela chavista. No és per a menys.