Hi havia un temps en què creia que l'únic alemany convertit de soca-rel al catalanisme i somiador amb la República Catalana era jo. Òbviament no és (ni era) així. No soc pas cap «genet solitari», ans al contrari. A hores d'ara som tot un exèrcit d'alemanys catalanitzats que, a poc a poc, estem llaurant un canvi en l'opinió pública alemanya perquè paraules com Nationalismus (si, el «nacionalisme» de tota la vida, però entès en el sentit excloent com el promovia Hitler i d'altres dictadors feixistes del món) o Kleinstaaterei (l'acció -s'entén molt menyspreable- de promoure l'atomització dels estats en directa contradicció a generar força i prosperitat mitjançant la seva unió), perdin força en el context de la reivindicació de la gran majoria de catalans per poder decidir el seu propi futur polític, cultural i econòmic.

Un dels precursors que ha trencat barreres a favor del reconeixement de Catalunya com a nació és el professor Til Stegmann, nascut l'any 1941 a l'avinguda del Tibidabo de Barcelona. No va descobrir, fins dècades més tard quan ja vivia a Alemanya, que poc o res no tenia a veure la terra que el va veure néixer amb Espanya. Com a expert en llengües romàniques, és, entre moltes altres «catalanades» i altres fites acadèmiques, el fundador de la biblioteca catalana més important d'Europa fora de Catalunya -la de la Universitat Johann Wolfgang von Goethe de Frankfurt, que en l'actualitat compta amb més de 38.000 volums. «M'agradaria que els catalans preparessin un projecte de referèndum, seriós i rigorós, per exemple per a l'any 2000, per demanar a tots els catalans... si volen convertir-se en Estat europeu federat i autogovernat», escrigué fa 31 anys (el 1988!), quan el president Pujol encara feia «la puta i la ramoneta», per intentar treure el màxim profit per al seu país a Madrid.

Ara, Stegmann acaba de publicar la segona part de la seva biografia -Servir Catalunya des d'Alemanya (Pagès Editors)- un viatge (en molts sentits) per la vida d'un catalanòfil que somia, com jo, amb una Catalunya independent al si d'una Europa justa i veritablement democràtica. Potser somiem truites, però tots dos recordem que, quan érem petits (i separats per almenys una generació), també ens deien que no veuríem mai acabada la Sagrada Família. Això no obstant, estem a punt de fer-ho. Ja veurem què passarà a una Espanya cada cop més radicalitzada i també més observada pels veritables demòcrates del món sencer. Ni el senyor Stegmann ni jo tenim cap dubte que un dia, els Casado, Rivera, Arrimadas, Aznar, Rajoy, González, Zapatero i tants altres hauran de rendir comptes amb la història i que el seu lloc no estarà ni de lluny al costat d'aquells estadistes que s'han guanyat un lloc d'honor. Ans al contrari, tots aquests patiran el càstig més dur que cap polític pot sofrir -cauran en l'oblit, fins i tot als llibres del seu propi país.