14 de febrer de 2019
14.02.2019

Nàufrags a totes les desfetes

14.02.2019 | 01:09

Jo us vaig deixar l'únic independentisme possible: el de dreta, el de l'ordre, el del deure, el jeràrquic, el que coneixia la dificultat, el patiment, el sacrifici i l'acceptava. El de dalt cap a baix, l'elitista, el de les categories fortes i que no tenia por d'embrutar-se per defensar el que pretenia, convençut que l'únic escrúpol que es pot tenir per aconseguir la independència de Catalunya és la independència de Catalunya.

I vau esbiaixar l'independentisme cap a l'esquerra, cap a la debilitat, cap al frau deficitari, cap a la cursileria, cap a la correcció política, cap als drets –que no existeixen– i cap a la mentida de dir que seria fàcil, pacífic, net, i que ho tindríem perquè ens ho mereixem i amb un somriure. A poc a poc, els vells fracassats de Catalunya –i d'Espanya!– se us van anar unint en processó, convocant-vos al fracàs amb el seu obstinat fracàs de sempre, fins que us van encomanar llur tràgica derrota com un destí fatal. Heu fet un ridícul estrepitós però sobretot anunciat. La Història us ha passat per sobre amb tots els seus precedents, amb tots els vostres fantasmes.

Lluís Llach és la metàfora més grandiosa d'aquest daltabaix. Estimo totes i cadascuna de les seves cançons, fins i tot les bones, i vaig anar a tants concerts seus que em sembla que ni a El Bulli vaig anar-hi tantes vegades. Però sempre vaig saber que el meu Lluís estava equivocat en absolutament tot, estimar no vol dir enganyar-se. Hi ha un seu disc que m'obsessiona, Geografia, per la concentració de maldat que conté: hi canta en favor de Palestina, dels drogoaddictes de la plaça Reial de Barcelona, de Winnie Mandela i de Salvador Allende. Quina sinistra lletania! Terrorisme, misèria, la maldat i el crim: no sé si hi ha cap altre disc tan funest en la història de la música. També el Llach persona ho té tot: és comunista, ecologista, feminista i fins i tot vegetarià –hi ha una dietètica totalitària. Va estar en contra de l'OTAN i pel que ha arribat a dir dels Estats Units mereixeria ser un il·lustre hoste de Guantánamo, però té la sort que els americans es prenen la llibertat molt més seriosament que no pas ell.

Estimat Lluís: on vas amb les banderes i els avions, i tot el cercle de canons, que apuntes el meu poble? Després de totes aquestes derrotes, quantes derrotes més? Quina altra cosa que no fos perdre es podia esperar de tu, amb aquests plantejaments? Entre Mandela i Allende, el processisme. Entre l'odi a l'OTAN i Palestina, la llastimosa declaració d'independència del 27 d'octubre, tan patètica que ni el teu suposo que benvolgut Nicolás Maduro no la va poder reconèixer. Mira com balla la vella Llaca! Fosca agonia de la mateixa derrota que sempre has representat, Lluís.

No tan metafòriques, però invariablement presents en totes les desfetes d'aquest país nostre, se'ns uniren també les truculentes tietes comunistes, que encarnaren Jordi Sànchez i Muriel Casals. Les dues provinents d'Iniciativa per Catalunya, les dues per igual, la viva expressió de la mediocritat pansida, d'una tristor intel·lectual que ha destruït sistemàticament les bones idees que aquest país ha tingut. Muriel Casals, filla de l'advocat Casals, fou la desgràcia del seu pare, que assistí amb un profund disgust al fet que la seva filla, tan bella, fos comunista: no tant per la discrepància com per la poca intel·ligència. Assumida la derrota del comunisme, s'aferrà al procés i l'hi contagià la tristesa del seu pare i la seva pròpia indigència intel·lectual. Derrota sobre derrota acumulada.

Jordi Sànchez és encara més tieta que la Muriel i no només s'ha equivocat sempre sinó que sempre ha cobrat de la cosa pública. Ens ha sortit caríssim! Equivocació a preu d'or, l'home més ensopit del món. Al final acabà presidint l'ANC no només havent perdut les eleccions, sinó havent quedat el quart de quatre candidats.

Nàufrags de totes les desfetes es feren capitans del vaixell de la independència i encara creiem que és culpa d'Espanya haver acabat contra les roques. El meu amic Antonio Baños venia també de totes les desfetes de l'esquerra –anticapitalisme inclós– tal com a Gabriel Rufián el repescàrem del sindicalisme més tronat, i més fracassat. Per acabar-ho de fer gros, molt a la desesperada hem fitxat una ionqui de la notorietat com Bea Talegón, que exactament amb el mateix èxit que Baños, Sànchez o Llach ha defensat totes les demències possibles i amb exactament la mateixa impostura de l'arrepleglada fent-se la misteriosa. No ens podia faltar la nota de color ultramarina, i la tingué amb Albano Dante Fachin i Gerardo Pisarello venint-nos a donar lliçons, acreditats per tota una vida d'encerts i de triomfs.

Per tancar el cicle, i la metàfora, el nostre ariet durant els quatre primers anys resultà ser el «xofer d'ETA», que és el sobrenom amb què a Esquerra coneixen l'exlíder de la CUP, David Fernández. Feia de guia turístic a Otegi quan venia a Catalunya en plena activitat de la banda terrorista, ben especialment a casa nostra.

Totes les maneres de perdre, totes les formes de deshonor, tots els registres de la misèria. En això heu convertit la bona idea que us vaig deixar, i encara us pregunteu què ha passat. Heu renunciat al deure de servir, a l'esforç que ens empeny a créixer, al rigor, a l'autoexigència, a Israel. Heu menyspreat la llibertat perquè no volíeu pagar el preu de defensar-la i ara us comporteu tots com aquests bordegassos que al cap de 50 anys venen a dir que un mossèn va tocar-los. Quina barra! Els drets us han triturat el cervell i el victimisme us ha extingit l'ànima. I dieu que la culpa d'Espanya, de l'Església, sempre d'un altre, quan sou vosaltres que heu viscut sempre a les rellisquentes i heu fet del silenci paraules.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit