16 de febrer de 2019
16.02.2019
Diari de Girona

La turbulència perfecta

16.02.2019 | 01:35
La turbulència perfecta

Potser sí que aquesta setmana passarà a la història, com ens anaven anunciant alguns mitjans de comunicació i singularment alguns articulistes de recorregut (i ben pagat) sobiranista, autodeterminista i independentista respecte d'Espanya i, alternativament, d'igual recorregut en l'àmbit de l'espanyolisme més ranci, que és el que es dona a Madrid. Tots ells, sense distinció, la venien qualificant d'històrica en virtut de l'obertura del judici relatiu als fets ocorreguts en el Parlament de Catalunya i en el Govern en el darrer quadrimestre de l'any 2017, i l'expressivitat, deixem-ho aquí, del carrer en favor de la separació unilateral de Catalunya del conjunt d'Espanya.

La setmana, però, ha donat per molt més. L'entossudiment infantil d'ERC i el PDeCAT per agrupar «dret a l'autodeterminació» de Catalunya i els comptes de l'Estat, una autèntica bestiesa conceptual i política, va fer possible el retorn al Govern de Pedro Sánchez del projecte pressupostari. En tot Europa, menys a Catalunya, que per això és el poble elegit per tots els déus de la Mediterrània i som els més collonuts del món, la no acceptació a tràmit d'uns pressupostos estatals equival democràticament a una moció de censura, com així ho va entendre en Felipe González l'any 2015. El resultat és la dissolució de les Corts i la convocatòria anticipada d'eleccions generals. A la seu del Tribunal Suprem, els advocats defensors dels presumptes autors de delictes tan rellevants com ara la rebel·lió, la sedició, la malversació de cabals públics i la desobediència a la justícia ordinària, a la comptable i a la constitucional, varen fer tota una exhibició de seguidisme de la gran mentida que posà en marxa l' Artur Mas i que finalment liderà el noi d'Amer amb la inestimable ajuda de l'ANC i d'Òmnium: que l'estat espanyol és corrupte respecte de la independència dels seus poders, que el dret a l'autodeterminació els emparava, que tots els drets fonamentals els hi han estat vulnerats, que el tribunal ni és competent ni és neutral, que la instrucció ha estat una farsa i que la sentència, encara no dictada, serà injusta de totes passades. Una defensa, per tant, nítidament política, gens jurídica, excepció feta de l'advocat de Joaquim Forn, com si Espanya es trobés en plena dictadura d'en Franco. El magistrat-president deixà dir i fer de manera impol·luta. Però els fiscals s'encarregaran de posar damunt la taula el què i el com de tot procés judicial, que sempre parteix d'uns fets. La resposta fou estrictament jurídica i, sovint, fent-se des de l'elegància, un repàs en tota regla als tres anys d'estudi de dret penal que els advocats havien aprovat a la universitat. Noquejats.

Però ja se sap que no hi ha pitjor sord que aquell que ni vol oir ni escoltar i endemés presumeix d'ignorant. Amb tot, la fotografia del vicari Torra, una nosa per al país i un insult per a la intel·ligència de molts catalans, saludant des dels fons de la sala als hipotètics delinqüents, com un Calígula qualsevol animant els gladiadors en el circ, posa de manifest que efectivament una imatge pot més que mil paraules: ni en Junqueras, ni en Vila, ni en Mundó es varen girar per retornar-li tan estúpida salutació. L'enderroc de la unitat de l'independentisme està servit.

El judici segueix i en té per unes quantes setmanes abans no es passi a la redacció de la sentència. Amb advocats defensors com aquests, qualsevol fiscal ho té bé per portar l'aigua al seu molí. Veurem. Però la convocatòria electoral, provocada pels savis d'ERC i del PDeCAT, confonent un quilo de cendra amb el Canigó com si del recordat Rompetechos en fossin còpia tridimensional, pot tenir més conseqüències per a Catalunya que aquelles determinades i justificades en l'esmentada sentència. Si el triplet PP-Cs-Vox suma majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, ai! de Catalunya. I, per ara, no veig a l'horitzó que una altra suma d'escons sigui possible. El joc dels disbarats segueix, president Tarradellas, i, per descomptat, creix el femer del ridícul en les files independentistes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook