17 de febrer de 2019
17.02.2019
Diari de Girona

ENTRE VISTA ALEGRE I MONTILIVI

17.02.2019 | 06:00
ENTRE VISTA ALEGRE I MONTILIVI

Tinc a la vista una magnífica fotografia, obra del reconegut artista gironí Francesc Riuró. Es titula Vista del sector de la Font del Rei, però el seu abast és molt més ampli i d'una gran riquesa il·lustrativa del que era, seixanta anys i escaig enrere, el que és ara aquell gran eixample urbà. La foto està presa des del terrat de la casa dels inicis del carrer de la Rutlla, on aleshores habitava l'artista.
En primer terme, a l'esquerra hi veiem un sector del carrer del Carme, en la zona de Vista Alegre. On ara hi ha un aparcament i uns jardinets, s'hi veuen estacionats, sense ordre ni concert uns quants cotxes. La gran eufòria motoritzada encara no s' havia produït, i els pocs gironins que tenien automòbil particular l'usaven per anar al camp de Vista Alegre, per gaudir quan l'equip de Girona guanyava, o patir quan perdia. Podien deixar el cotxe ben a prop de l'estadi, i aquell generós espai situat entre el carrer i el riu era ben aprofitat. A la dreta l'ampli paratge de la Font del Rei facilitava als gironins un lloc d'esplai a ben poca distància del clos urbà. A la dreta apareix un petit retall del terrat de la casa Alberch del carrer de la Rutlla. I a banda i banda del, normalment, escàs curs de l'Onyar, un espai verd que la gent aprofitava per passejar i en el qual es trobaven tres fonts que permetien refrescar-se bevent una aigua que es donava abundant, fresca i de bona qualitat, i a més totalment gratuïta. La font del Rei, que donava nom al paratge, la del Canó i la del Bou, que alguns dels seus adeptes deien que rentar-se els ulls amb la seva aigua era una bona pràctica per conservar la vista. Posteriorment el cabal aqüífer seria absorbit per les indústries que s'instal·larien en aquella zona, i en conseqüència les tres fonts desaparegueren. I els anys seixanta tot aquell paratge es terraplenà per construir-hi l'edifici de l'Escola Normal del Magisteri i les corresponents annexes, i endegar la prolongació del traçat del carrer de la Creu.
Pujant des de la font del Rei al que és ara carrer d'Emili Grahit, es trobava la via del tren de Sant Feliu que discorria entre hortes i alguna escadussera petita edificació.
Seguint en direcció a migdia destaca el temple parroquial de Sant Josep. Obra de l'arquitecte Joaquim Masramón. Un edifici molt pensat i meditat, tenint en compte la il·luminació natural ideada per concentrar-la sobre la taula de la celebració eucarística. Un edifici que no va ser apreciat per aquells que es pensaven que les esglésies només podien ser gòtiques o barroques. I no podien capir que aquell edifici que, amb una ignorància supina i una gran supèrbia, qualificaven de fàbrica o de magatzem, havia estat pensat i estudiat profundament per un excel·lent professional. Quan el temple parroquial, encara no del tot acabat, s'obrí al culte, l'any 1953, la concurrència de fidels era majoritària de gent de pagès, i de militars i guàrdies civils, amb les respectives famílies. Encara que en la fotografia que estem comentant no es veuen, ja existien en aquell entorn les casernes militars i la de la Guàrdia Civil.
Tota aquella zona tenia un caràcter eminentment rural. El temple de Sant Josep es bastí en el solar que deixà lliure el previ enderroc del mas Juny, una casa de pagès amb els corresponents conreus al seu entorn. Poc a poc primer, i més tard amb gran rapidesa, es va anar transformant en un important eixample urbà. Una mica més enllà i a la dreta del temple s'aixeca un bloc d'habitacles d'un considerable volum, que es coneixia com «l'immobiliària», nom que ara és comú. En un dels pisos d'aquell edifici s'hi instal·là provisionalment la rectoria de la parròquia de Sant Josep. I en una planta baixa del mateix bloc hi funcionà una escola pública amb dues aules.
En la fotografia ja només es poden apreciar unes petites edificacions, a l'esquerra de l'observador, en el lloc on el terreny es comença a enfilar cap a Montilivi.
Avançant en direcció a migdia apareixen grans extensions de terreny, lliures de qualsevol edificació, tancant l'horitzó les petites altures de Montilivi, a l'esquerra i Palau Sacosta, a la dreta. En el punt més alt de Montilivi s'hi pot distingir una modesta casa de pagès. I a les altures de Palau destaca el campanar del temple parroquial. Tot aquell ampli espai sense edificar eren camps de conreu i alguna horta i també terrenys erms o de mata baixa. Corriols, més que camins, discorrien per aquelles zones, ben poc concorregudes. Pels primers anys cinquanta del segle passat s'hi bastí el monestir de Carmelites descalces en una zona encara essencialment rural.
Com dèiem abans, aquella àmplia zona s'anà edificant, primer pausadament. S'hi aixecaren algunes modestes cases unifamiliars i algunes torres de més categoria. I els primitius corriols i caminets es transformaren en carrers i incipients avingudes. La ubicació del Campus Universitari i el Camp de Futbol donaren un gran impuls a la urbanització d'aquella zona. I ja en l'època de l'alcalde Nadal s'urbanitzaren el carrer Emili Grahit i les avingudes de Montilivi i del Doctor Lluís Pericot.
Ara aquell indret presenta un aspecte ben diferent al que apareix en l'esmentada fotografia. Han desaparegut totalment els camps de cultiu i les hortes, en canvi, hi ha jardinets de moltes cases particulars. La zona és totalment urbanitzada. Les dues grans avingudes tenen una circulació intensíssima. Cotxes particulars i autobusos dels serveis públics hi transiten els dies lectius portant milers d'estudiants i nombrosos professors, alguns dels quals també hi van caminant o també en bicicleta. Els dies que a l'Estadi hi ha partit s'animen amb el pas dels aficionats, uns motoritzats, altres caminant, eufòrics mentre hi van, mentre que a la tornada depèn del resultat. Tots els dies, siguin laborables o fes­tius, hi transiten centenars de cotxes dels nombrosos residents de la zona i de les urbanitzacions de Montilivi i de Palau. Tot i que aquella barriada no està massificada, sí que té una població importantíssima. La parròquia de Sant Josep sobrepassa els quinze mil habitants. El monestir de Carmelites descalces ja no es troba aïllat en ple camp, com en el seu inici, sinó amb un considerable veïnatge. Aquella primitiva escola amb dues aules ha desaparegut, mentre en aquella zona hi ha altres escoles graduades, amb centenars d'alumnes. La que fou Escola del Magisteri i les corresponents annexes passaren a altres emplaçaments i l'edifici s'ha convertit en Facultat de Medicina i Infermeria.
Si avui, des del mateix lloc que es prengué la fotografia que hem comentat, es repetís, l'aspecte seria radicalment diferent. No en va han passat més de seixanta anys. Uns anys de gran activitat constructiva i de promoció de la nostra ciutat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook