18 de febrer de 2019
18.02.2019
Diari de Girona

Segòvia no és dels segovians

18.02.2019 | 06:00
Segòvia no és dels segovians

La política se'n va al Suprem, potser perquè aquesta activitat només flueix en els últims temps cap als llocs on es troba Vox. La tàctica de les defenses no consisteix a guanyar el judici, sinó a prendre-li el procés al Suprem. Per aquest motiu Andreu van den Eynde, advocat de Junqueras i golden boy de la representació que es s'estira mentre parla com si hagués pres possessió de la sala, incita Marchena i altres a seguir el camí dels tribunals canadencs. Arran del conflicte del Quebec, es van desentendre de la legalitat de la secessió retornant l'assumpte als representants electes. La iniciativa d'una clausura abrupta no podia prosperar davant les ànsies de protagonisme del president de la sala i gairebé de tot el Suprem, que ha trobat un trampolí en el procés processat. Vanitas vanitatis, que diria un jurista.
El fiscal, en canvi, no va pecar de subtil. El seu combatiu «Segòvia no és dels segovians» demostra que el guionista Rafael Azcona segueix vigent després de mort. «Saragossa no és dels saragossans», arrodoneix l'acusador públic aragonès per desmentir una possible acusació de xenofòbia antisegoviana, o en homenatge al fiscal Javier Zaragoza assegut i assentit al seu costat. En el seu desplegament de ciència geogràfica no va aclarir si Segòvia, Saragossa i altres són de Madrid, la qual cosa els obliga a obeir en conseqüència.
El berlanguià «Segòvia no és dels segovians» simbolitza el descens de l'excelsa fiscalia del Suprem al nivell subterrani dels tertulians, a falta d'examinar la connexió d'aquest enunciat amb el Dret Penal. No importa que a continuació es regui el discurs amb Kelsen, que és el Cruyff del Dret perquè les seves boutades són igualment apropiades per a l'atac i la defensa. La interpretació dels dos fiscals demostra que el menyspreu genèric a la causa política dels independentistes precedeix les seves argumentacions en la causa penal, encara que per descomptat no les contamina. Les mencions massa repetides a «processat rebel» no només tradueixen la ràbia davant el fracàs en la persecució de Puigdemont, sinó també que el judici perd sentit sense el cap de la banda a la banqueta.
I s'arriba així al nucli germànic de l'exposició. El fiscal Zaragoza, que no és dels saragossans sinó de Terol, es mostra obsequiós i gairebé submís cap als tribunals. En concret, adula al Suprem que ha d'avalar els seus criteris. Tots els jutges europeus li semblen impecables, fins que arriba al de Schleswig-Holstein i l'emprèn contra els seus titulars facinerosos, que poblen una autèntica cova de pirates a l'enclavament nord-coreà incrustat a Alemanya. És curiós que no abundi la bibliografia sobre l'estructura genèticament corrupta d'aquest Land alemany, que hauria de traduir-se en un rosari d'arbitrarietats judicials comparables a la canallada comesa en negar la rebel·lió en l'extradició de Puigdemont. A ningú se li acudiria suggerir que l'acusador públic només reconeix a les instàncies jurídiques que li donen la raó i abomina dels que rebutgen les seves pretensions, igual que els independentistes. O pitjor, igual que els tertulians.
El fiscal no va adjuntar ni un àtom d'autocrítica, sobre possibles deficiències en la petició d'una extradició fallida que desnaturalitza el judici. Omet així mateix que Alemanya va ser el país seleccionat per Espanya per a la detenció de Puigdemont, precisament perquè la devolució es donava per garantida. Presumeix de saber més Dret alemany que els alemanys, perquè la rebel·lió espanyola equival per suposat a l'alta traïció a Berlín. No explica per què altres països europeus, també jurídicament tercermundistes, són reticents a retornar els «processats rebels». Són biaixos habituals en els tertulians, i en els que construeixen edificis jurídics sobre l'elaborat «Segòvia no és dels segovians».
Ningú dubta de la formació germanista dels fiscals del Suprem, que lletregen escrupolosament l'enganxós Schleswig-Holstein. O que enfilen expressions en alemany amb dicció impecable. En canvi, no saben pronunciar Junqueras i molt menys Cuixart. En aquesta incomunicació dins d'un mateix país hi ha subjacents les arrels del conflicte polític que es vol resoldre amb mesures essencialment punitives. El Dret Penal no és l'última ràtio, sinó quan tothom sap de què s'està parlant.
Enmig de la confusió, l'independentisme abandona a la seva sort els processats, i al fiscal se li escapa que la sobtada afecció dels inculpats per la Constitució «té gràcia». Són els perills de traslladar un assumpte de tertúlia al Suprem. Amb nou presos a la sala i set d'ells votats democràticament, la situació és lluny de ser graciosa, per molt que l'allau d'esdeveniments inesperats disminueixi l'audiència dels espectacles programats. El desinterès no minva la gravetat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit