Pensava que la crisi política havia tocat fons, però la mediocritat és un forat negre que els polítics s'entesten a explorar. No sé si la física pot explicar com en el més profund jeu el més superficial, però la política ho mostra amb una claredat inquietant. Pedro Sánchez acaba de publicar el seu manual de resistència, que podria tenir sentit en clau interna de la seva lluita per aconseguir la direcció del PSOE, però es torna contra ell com a president del Govern, perquè ha estat resistència enfront de la paraula donada, eleccions, que per fi se celebraran el 28 d'abril. Per moments hi va haver un raig d'esperança que la seva resistència a convocar podria servir per canalitzar la crisi catalana, però de seguida es va veure que l'obstinació estava cridada al fracàs. L'esquella independentista i els escarafalls de la dreta van impedir el diàleg. A sobre, alguns membres insignes del seu propi partit van acabar per sumar-se al soroll, temorosos que cali el discurs incendiari que imputa a Sánchez el fet de trencar Espanya. Amb amics com aquests no calen enemics.

L'epitafi a la Presidència de Sánchez podria ser «Ho va intentar», però les seves memòries no autoritzades haurien de titular-se Manual d'inconsistència, amb un primer capítol dedicat al nomenament de ministres efímers i acabant amb un altre sobre com governar amb 84 diputats a força de decrets lleis. Pel mig, falta de criteri i improvisació en assumptes importants, que l'han portat a compareixences cada vegada més escasses davant la premsa.

El que ningú pot negar a Pedro Sánchez és el seu tarannà educat, sense estridències i obert a diàleg, enfront de les invectives dels independentistes i la deslligada iracúndia dels líders de PP, Ciutadans i Vox, que han recorregut al diccionari d'exabruptes, insults i improperis contra el president, per enardir un electorat indecís per saber a quin raper de la dreta votar. El discurs d'odi no és patrimoni de Valtony.

El nacionalisme és, per definició, de pensament únic. Si està en minoria exigeix respecte al pluralisme i a la diversitat, però si és dominant tendeix a la imposició del seu ideari. Al diferent se l'assenyala, se'l menysprea i se'l margina. Ho veiem en els nacionalismes català i basc, però també en el nacionalisme espanyol. Casado i Rivera han alineat els seus discursos al costat del d' Abascal sota un mateix sostre de casa quarter amb el lema «Tot per la pàtria»; precisament el mateix que figura en català en el frontispici de la masia de Puigdemont, Torra i Junqueras. S'ofenen uns i altres en ser titllats de fatxes o de supremacistes, però no els reca situar el discrepant en l'anti-Espanya o en el mal català, segons els casos, i desqualificar-com a vendepatria o com a botifler.

Les tres dretes s'han apropiat de la bandera oficial, cosa normal, perquè aquesta ensenya monàrquica els és consubstancial; l'esquerra la va acceptar sense entusiasme com a tribut a la Transició. Més greu és que s'hagin apoderat del nom d'Espanya i ara, a sobre, de la Constitució. S'autoproclamen partits constitucionalistes i exclouen de la categoria els que no comparteixen el seu concepte unidimensional de la nació. A l'adversari se'l presenta com a enemic d'Espanya i, per tant, com a infractor de la Constitució. Els és igual el que aquesta disposi; per això afirmen sense embuts que Pedro Sánchez és un president il·legítim i que ha comès un delicte d'alta traïció a la pàtria. De la mateixa manera proclamen que, si guanyen les eleccions, decretaran sense restriccions la suspensió de l'autonomia catalana i prohibir els partits amb ideologia independentista. I aquests són els partits constitucionalistes! Creuen que apagant la llum les coses desapareixen; l'única cosa que desapareix és la Constitució.

El problema de fons és que la dreta té una idea clara d'Espanya, però equivocada; l'Espanya sense complexos, disposada a obviar la diversitat nacional o a suprimir-la al crit d'« a p0r ell0s», mentre que l'esquerra no té una idea de com organitzar l'Espanya complexa. L'embolic constitucional és encara més gran, perquè PP i Ciutadans, igual que els independentistes, pinten les línies vermelles al marge de la Constitució i de la interpretació traçada pel Tribunal Constitucional; uns per considerar que la unitat nacional és una clàusula d'intangibilitat i els altres per entendre que el dret a l'autodeterminació existeix al marge del que digui la Constitució. Els socialistes coincideixen en les línies vermelles definides per l'alt tribunal, però no saben què fer dins d'elles, més enllà d'una genèrica referència a l'Estat federal. Amb més confusió encara es mouen Units Podem.

El greu és que aquest enrevessat sudoku exigiria per a la seva solució una reforma constitucional per a la qual no hi ha avui consens possible i, malgrat això, serà el tema central de la propera campanya electoral, deixant en un segon pla els problemes que més directament afecten la ciutadania. Així les coses, el que és urgent pot esperar, perquè l'inajornable és decidir en aquestes eleccions què fer amb l'atur, la sanitat, l'habitatge o les pensions. Només la conxorxa dels ximples pot tenir com a prioritat immediata aplicar a la Generalitat l'art. 155 de la Constitució. La vacuna contra un altre procés unilateral d'independència sortirà del Tribunal Suprem.