Ciutadans intenta ocupar el màxim de pàgines dels mitjans. Té la necessitat de ser present a les portades, atès que Pablo Casado continua amb una agenda frenètica, recorrent tot l'Estat i a la vegada fent declaracions sense cap mena de sentit. El passat cap de setmana Inés Arrimadas ha estat la gran protagonista. Abandona el Parlament de Catalunya per anar-se'n a les corts espanyoles. Des de fa uns mesos el seu marit ja s'ha instal·lat a Madrid en una consultoria i la política taronja també vol establir la residència a la capital. Això sí, ocupant un escó per Barcelona. El seu antecessor, Juan Carlos Girauta, se'n va a la llista de Toledo, on sembla que té un escó garantit.

A les eleccions catalanes més d'un milió cent mil persones van optar per la candidatura d'Arrimadas. Fou la gran sorpresa de la nit electoral. Per primera vegada un partit no nacionalista guanyava unes eleccions a casa nostra. Ciutadans aconseguia allò que ni tan sols assolí en la història recent ERC, malgrat ser la gran favorita en les darreres enquestes. Però el pas de la líder taronja ha estat fugaç. No ha arribat ni tan sols a l'equador de la legislatura i abandona. I això que Rivera la titlla com la dona més valenta de la política espanyola. Han de ser molts els seus electors que se sentin decebuts. La carrera a la presidència de la Generalitat és llarga. Això d'en Torra és fruit d'un cúmul de despropòsits que va encetar Artur Mas ja fa una colla d'anys i que ha acabat com el rosari de l'aurora.

Arrimadas era l'esperança de molta gent que va optar per una opció de centre, capaç d'establir un diàleg del qual la política catalana estava absent. Però ben aviat es va veure que Ciutadans no anava en aquesta direcció. Necessitava retroalimentar-se amb l'independentisme i passar-se a una opció espanyolista radical. Com a guanyadora de les eleccions no fou capaç de presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, ni tan sols protagonitzar una moció de censura, malgrat les crisis viscudes recentment al Parlament. No han estat polítiques constructives, sinó tot el contrari. S'ha tractat d'alimentar l'enfrontament i caure en la polèmica estèril i l'insult permanent. Però a l'hora de la veritat no s'ha fet res per millorar la situació del país ni dels catalans. El debat s'han centrat en una permanent discussió sobre la independència que no porta enlloc. S'ha caigut en el simplisme de veure qui té una bandera més grossa i poca cosa més.

Si Torra és un activista que no té ni idea de política, Arrimadas ha protagonitzat aquests darrers dies dos episodis realment tristos. El primer, la manifestació del seu grup parlamentari a Amer. No hi van ser més de mitja hora. Fou un acte de cara a la galeria per tal d'exhibir espanyolisme en un municipi clarament nacionalista i lloc de naixença de Carles Puigdemont. No va aportar res de positiu ni de constructiu. Diuen que era per motivar la seva gent, però a l'hora de la veritat una guanyadora d'unes eleccions ha de fer polítiques per a la globalitat del país, exactament igual que el govern. Ja ho sabem que l'actual president no ho fa, però l'Arrimadas tampoc.

I ja lamentable fou el desplaçament a Waterloo dels diputats catalans per passejar-se per davant de la residència de Puigdemont. Això és propi de quatre fanàtics i no pas d'un grup que vol liderar Catalunya o que vol ser la primera força política a l'Estat espanyol. L'expresident la va convidar a parlar, però Arrimadas va rebutjar la proposta. Hom entén la política com una fórmula per dialogar i discrepar entre adversaris polítics, però quan es rebutgen els ponts de diàleg no té cap mena de sentit. Malauradament, Torra i Arrimadas es necessiten, però els catalans haurien de passar pàgina d'aquests dos personatges, amb actituds que no porten enlloc.