No entenc la fal·lera que ha agafat a alguns polítics espanyols a córrer cap a Cotlliure a visitar la tomba del poeta quan aquest ha estat oblidat per polítics i institucions de l'Estat. Malgrat aquest oblit, no es pot dir que Antonio Machado hagi descansat al cementiri de Cotlliure, perquè la seva tomba s'ha convertit en pelegrinatge de fidels que, confonent-lo gairebé amb un sant, l'omplen de tota mena de missatges, peticions i desitjos. Ara, però, per alguna estranya moda, són molts els polítics que fan servir la seva obra i les seves paraules per il·lustrar frívolament alguna de les seves intervencions.
Uns i altres fan un mal ús d'aquell pobre exiliat que va deixar per escrit poemes que, encara avui, és poden considerar molt vigents. El seu «retrat», és especialment significatiu: « Desdeño las romanzas de los tenores huecos/y el coro de los grillos que cantan a la luna» o quan en una altra estrofa diu « Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito./ A mi trabajo acudo, com mi dinero pago / el traje que me cubre y la mansión que habito/el pan que me alimenta y el lecho donde yago». Un poema que acaba amb aquella famosa estrofa que diu « Y cuando llegue el día del último viaje/ y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis a bordo ligero de equipaje/ casi desnudo, como los hijos de la mar». Que fàcil hauria estat escoltar-lo i entendre que no volia saber res d'aquells que ara li rendeixen honors o el citen a tort i a dret.
Curiosament, la pressa dels polítics per fer la foto i sortir esperitats fa que desconeguin que al mateix cementeri hi ha la tomba d'un altre escriptor, el novel·lista anglès Patrick O'Brian, que també va ser autor d'una magnífica biografia de Pablo Picasso. Les presses i la política sempre són males companyies, perquè tot queda a la superfície.
