Des de fa mesos el debat entre Catalunya i Espanya se simplifica amb la dicotomia Democràcia o Legalitat. És una divisió falsa, perquè ambdós conceptes no són oposats i van lligats, car un no pot funcionar sense l'altre. Què es vol dir des de Catalunya quan s'afirma que la democràcia està per sobre de la legalitat? Es vol indicar que la democràcia a Espanya no està al nivell que desitgem els catalans.
La democràcia és un concepte que s'ha d'anar desenvolupant en el temps, és dinàmic, cal adaptar-lo a l'evolució de la societat. No és comparable la democràcia que s'exerceix a Dinamarca, a Suècia, a França, a Alemanya, a Holanda o a Suïssa, amb la que s'exerceix al Marroc, al Brasil, a l'Argentina o a Espanya. I, és clar, nosaltres tenim com a referent democràtic els nostres veïns d'Europa, no els del sud. La democràcia no és un paquet de lleis que emergeixen d'una constitució, és un contracte basat en la transparència, en la tolerància, en el respecte de les minories i en la justícia social. Per això hi ha d'haver separació entre els quatre poders, legislatiu, executiu, judicial i premsa. Però el concepte va molt més enllà i exigeix una actitud determinada. Un país que es diu democràtic i actua a cop de rodet legislatiu, imposant sempre la majoria a la resta de la societat, no és un país democràtic com s'entén en els països avançats. Un país amb dirigents que fan trampes contínuament, que permeten (o practiquen) la corrupció, que utilitzen les lleis de forma abusiva, no és democràtic. Un país que té la justícia controlada perquè nombra i controla bona part de la seva cúpula judicial, no és prou democràtic (avui he sabut que la custòdia del material judicial a Espanya no la fa la judicatura com fa França, sinó que la fa l'executiu que, com sabeu, és imparcial).
L'estat de dret no és igual que l'estat de lleis, és un pas molt més enllà. Sobta la doble vara de mesurar quan hi ha vaga de taxis que tallen la Gran Via de Barcelona durant una setmana i la manifestació del 20-S. O sobta també la violència de les manifestacions dels Armilles Grogues a França i la lupa amb la qual es mesura el moviment independentista. Un estat democràtic ha d'assegurar el dret a la llibertat de pensament, el dret a manifestar-lo, el dret a la llibertat d'expressió, el dret de reunió i associació, el dret a no ser discriminat i també que l'estat no abusa del dret. Per això va ser important el discurs de Jordi Cuixart quan va recordar que el dret de vaga es guanya fent vaga, el dret de manifestació es guanya manifestant-se i que el de votar es guanya votant. La democràcia es guanya exercint-la.
L'estat de dret espanyol és un estat en vies de desenvolupament. Va començar bé amb la constitució del 78 que va iniciar el seu desplegament, però aquest camí es va frenar l'any 1981 amb el cop d'estat de Tejero i va començar a fer marxa enrere a partir de l'any 2000 amb la majoria absoluta d'Aznar. I així ha quedat: amb dificultats per negociar entre partits, imposant lleis a les minories, oblidant la tolerància en els actes i obviant la generositat en la solució de conflictes. Rajoy ha estat el líder més inútil des que hi ha la democràcia a Espanya. Si Aznar era regressiu i malèvol, Rajoy ha estat un tipus incapaç, envoltat de ministres que no saben, no responen i que posen el cap sota l'ala, passant de la fatxenderia a no recordar res del que va passar. Escoltar aquest personal durant el judici porta sempre a concloure que no es pot seguir vivint amb gent així, que aquest no és el nostre model de societat, que el nostre concepte de país no s'assembla gens a aquest. La democràcia a Espanya no està, de fet, en desenvolupament: està en regressió o en deconstrucció i res fa pensar, donada l'atonia de la ciutadania tenallada per la premsa espanyola, que sigui possible fer un canvi en un futur proper.
El conflicte català amb Espanya és com el d'una parella que, quan es van casar, tenien bones afinitats i que, anys més tard, quan un dels dos evoluciona molt més que l'altre es fa difícil mantenir l'entesa que hi havia al principi. El concepte de drets a Catalunya està allunyat del d'Espanya, i aquest judici encara ho fa més evident. Cada cop ens sentirem més distants dels espanyols, fent més i més difícil conviure en el mateix espai. La idea de República aquí s'imposarà perquè la convivència cada vegada és més llunyana i perquè el rei ha pres part pel component ultradretà de la política espanyola. El rei ha decidit prescindir de 3,5 milions de catalans i fer costat als 20 milions d'espanyols escorats a la dreta. Aviat començarà a ser qüestionat pels altres 23 milions de centre-esquerra a mesura que vagin descobrint que la democràcia espanyola no és plena, sinó decadent i regressiva, que una República oferiria una oportunitat de millorar el model per un altre on el cap de l'estat no prengui part.
El conflicte català no té massa altres opcions de poder-se resoldre. Per fer-ho, cal que Espanya admeti que hi ha una part de la població que demana fer les coses diferents. Veient la composició política dels partits i la història recent des de l'any 2000, algú pensa que la política espanyola serà capaç d'evolucionar cap a una societat més transparent, creant un poder judicial independent dels partits, una economia inclusiva front les oligarquies, unes formes tolerants respectant la diversitat del país, plena igualtat, solidaritat i llibertat? Però si això és el concepte de República! I a Espanya el dictador Franco va imposar una monarquia on aquests valors no fossin predominants. No, no hi ha massa possibilitats de resoldre-ho. Les societats són molt distants.
