Voleu dir que Enric Millo se n'ha d'anar a fer carrera al Parlament Europeu? N'esteu segurs? Després del magnífic recital de ficcions psicotròniques i creativitat apocalíptica que ens va oferir, potser hauria de sortir disparat cap als Estats Units i trucar a la porta de la productora de cine Troma. Els podria fer guanyar molts quartos i, qui sap?, fins i tot un Oscar.
I és que dimarts, hosti tu!, Millo se'ns va revelar com un geni absolut de la ficció truculenta; com un semidéu capaç de concebre personatges icònics i fabulosos, dignes dels títols de cine més bèstia i llardós.
Siguem sincers: qui podria competir, de tu a tu, amb uns independentistes armats amb Fairy? Només el Venjador Tòxic, aquell mutant estrafet que brandava un pal de fregar! ¿I qui podria foragitar, fent petar els dits, un escamot d'indepes experts en arts marcials? Només el Sergent Kabukiman, el superpoli que disparava rotlles de primavera explosius.
El Venjador i el Sergent són dos dels personatges més populars de la Troma, la companyia de cine de Lloyd Kaufman, famosa per hibridar conceptes estrambòtics i grollers enmig d'unes trames ximpletes, increïbles i delirants. Per enlluernar-los, Millo només hauria d'improvisar una escena amb un helicòpter, una secretària judicial poc vestida i unes quantes àvies brandant llonganisses-nunchaku.
Després d'escoltar-se'l cinc minuts, segur que el contractarien, li farien adoptar el nom artístic d'Enric B. DeMillo, i començarien a produir films com Iaies rabioses amb llacets grocs, Mainada zombi i adoctrinada o La nit de l'Urnageddon. Seria l'inici d'un nou subgènere: l'Indepelipsi.
