De petit vaig tenir la sort d'observar i apreciar diàriament un gran respecte per la paraula escrita. Un bon model familiar que em va fer sentir admiració i atracció pels llibres, els diaris i les revistes, que llavors eren els mitjans on es trobaven impreses les paraules. La relació constant i quotidiana amb la literatura, periodística en el cas del pare o novel·lística en la meva germana Mariana, em convidava a donar molta importància a la lectura, en els textos dels diaris i revistes o en les frases dels llibres.
No puc viure un dia sense llegir el diari, no em sento bé amb mi mateix, com si em manqués quelcom fonamental pel meu benestar interior. És un dia escapçat, incomplet i només m'ho justifico quan soc a l'estranger, però actualment que hi ha connexió, via internet, sé que en algun moment obriré l'ordinador per donar una mirada a la premsa, no sols a la informació periodística sinó als articles de fons i a les columnes d'alguns escriptors que segueixo amb estima.
Al meu pare li passava el mateix, si algun dia no podia llegir el diari per raons de feina ens advertia que anava endarrerit, que la realitat escrita l'havia avançat i no la controlava, això no li agradava gens perquè l'actualitat caduca abans que els aliments. El diari apareix de bon matí, entra en el mercat i com qualsevol producte busca clients, però al cap de 12 hores, a la nit, ja ningú el compra perquè s'ha transformat en un document antic.
A casa entraven dos diaris: Los Sitios i La Vanguardia. Només els fullejava el pare, excepte el dia que hi havia cròniques futbolístiques, que el meu germà Francesc, que era l'entrenador de futbol dels nens petits, se les llegia totes. El primer diari informava del que havia passat a Girona i llurs comarques, mentre que La Vanguardia tractava temes més generals. Tenia per costum el meu pare escarxofar-se en una còmoda butaca mentre feia temps perquè la mare acabés de preparar el menjar.
A la una del migdia estaven ja tots a la taula i la mare omplia els plats d'escudella grassa. Era freqüent que el pare comentés alguna notícia o curiositat llegida al periòdic. A vegades per fer el mec prenia el pèl a la mare, dona molt espantadissa, que servava vives terribles imatges de la guerra civil, i deia que els russos tornarien a fer guerra o que disposaven d'una bomba atòmica que esclataria a la plaça Catalunya de Barcelona. Tots rèiem i la mare, que no era gens tanoca, li seguia la broma.
El dissabte el meu germà Lluís, que havia passat la setmana treballant a Barcelona, sempre ens portava dues revistes: El Dicen... (amb tres punts suspensius, la competència al Mundo Deportivo) i la Gaceta Ilustrada (1956-1984), editada pel grup Godó, que pretenia ser un Paris Match o un Life a l'estil espanyol. Aquesta revista m'agradava molt perquè hi escrivien Antonio Tovar, Julián Marías, que s'encarregava de la crítica cinematogràfica, i Pedro Laín Entralgo, com a crític de teatre.
El que més em fascinava de la revista era la història de por o de suspens a les dues pàgines finals signada per Alfred Hitchcock. No podia adormir-me sense llegir un dels seus relats; a l'habitació hi tenia un munt de revistes i abans de ficar-me al llit n'agafava una i alguna història l'hauria llegit més de quatre cops. Ja m'havia acostumat a llegir de La Vanguardia les entrevistes diàries de Manuel Arco, que les il·lustrava amb una caricatura de l'entrevistat.
Se'm va despertar molt aviat l'afició per la lectura i la mare em deia que m'assemblava a l'avi Joan, un lector tan empedreït que quan trobava pel carrer un paper escrit l'agafava per veure què hi deia. La meva germana bibliotecària em va fer estimar els llibres i, com que era la meva padrina, en lloc de la mona de Pasqua em regalava un llibre, solia ser el Premi Nadal o una novel·la, que havia de conèixer per la seva bellesa literària. Ben aviat vaig començar a llegir novel·les.
A en Josep Maria Gironella, l'autor de la trilogia sobre la guerra civil, una vegada que xerràvem li vaig confessar que als 13 anys vaig llegir Los cipreses creen en Dios, ell, encuriosit, volgué saber si l'havia entès. Li respongué que m'havia agradat molt, que per a mi era un llibre d'aventures bèl·liques entre dos exèrcits, que es preparaven per la guerra, i que em va commoure molt el drama familiar.
La quiosquera del poble, la senyora Conxita, va començar a rebre unes novel·les editades en paper de molt baixa qualitat que li permetia vendre-les barat. D'amagat en comprava sense saber qui eren els autors perquè no tenia cap formació literària. D'aquesta manera vaig llegir El Idiota i El Jugador de F. Dostoievski, algunes novel·les de Pío Baroja i d' Azorín.
La paraula «premsa» ve del llatí premere, que significa oprimir, exprimir, premsar, serrar, cenyir. El vocable fa referència a la màquina que pot estrènyer, esclafar, estampar, esprémer una cosa i trencar-la en dues parts. Així doncs els diaris fan servir una premsa per prémer tota la realitat i presentar-la reduïda.
El mot periòdic, que actua de sinònim de diari, etimològicament és molt significatiu; mot manllevat del llatí periodicus i els romans el sostragueren del grec; està format per dos sufixos «peri» (prop, al voltant) i «odos» camí, així doncs periòdic pot ser traduït com tot el que passa prop o durant el camí del dia. La percepció de la realitat per part del periodista se subjectiva puix que l'objecte triat com a noticiable ja és una elecció subjectiva.
En una societat radicalitzada com l'actual el lector exigeix que el diari que compra habitualment li confirmi el que ell pensa, la seva ideologia política, per això l'ha comprat, i si el diari se'n desentén o no el correspon, en buscarà un altre més complaent. Llegim el que volem llegir i som el que hem llegit.
