Fa uns dies es va donar a conèixer una sentència del Tribunal Constitucional en què s'afirma, contradient una anterior decisió del Tribunal Suprem, que «la Constitució exclou, per regla general, la utilització periodística de la càmera oculta en tant que constitueix una greu intromissió il·legítima en els drets fonamentals a la intimitat personal i a la pròpia imatge», tot i que matisa també que «la seva utilització podrà excepcionalment ser legítima quan no hi hagi mitjans menys intrusius per obtenir la informació». Aquesta resolució té el seu origen en una reclamació contra uns periodistes que van acudir al despatx d'un « coach i consultor personal» fent-se passar per clients i fingint un d'ells que patia càncer. Van gravar la visita amb càmera oculta i dies més tard van emetre un reportatge televisiu titulat «Un fals guru de la felicitat?», qualificant-lo de «sanador» sense cap titulació relacionada amb la salut, tot i atribuir-se a si mateix capacitat per curar tota mena de malalties.

Normalment, quan entren en conflicte el dret fonamental a emetre una informació veraç amb el dret a la intimitat, a l'honor o a la pròpia imatge, el criteri determinant per decantar-se en favor del primer és la rellevància pública de la notícia publicada o transmesa, tot això basat en l'essencial missió que compleixen els mitjans de comunicació per contribuir a la formació d'una opinió pública lliure, indissolublement unida al pluralisme polític propi d'un Estat democràtic.

A propòsit del requisit de la rellevància pública de la informació, s'ha de tenir en compte que parlem de fets noticiables per la seva importància o significació social per contribuir a la formació de l'opinió pública. Així, tal com va manifestar el mateix Tribunal Constitucional en la seva sentència 29/2009, només després d'haver constatat la concurrència d'aquesta rellevància, resulta possible afirmar que la informació de la qual es tracti està especialment protegida, per ser susceptible d'enquadrar-se dins de l'espai que una premsa lliure ha de tenir assegurat en un sistema democràtic. En aquest mateix sentit es pronuncia el Tribunal Europeu de Drets Humans, destacant que el factor decisiu en la primacia de la llibertat d'informació consisteix en la contribució a un debat d'interès general que la informació publicada realitzi. No parlem, per tant, de la morbosa curiositat d'una part del públic, sinó d'un assumpte de transcendència social per la matèria que s'aborda.

No es tracta de negar que aquesta manera de captació dels fets afecti en alguna mesura la intimitat, l'honor o el dret a la pròpia imatge de la persona gravada. Es parteix de l'anterior premissa i s'accepta. El que passa és que l'afectació a aquests drets queda relegada a un segon pla, prioritzant la major importància dels altres drets involucrats en l'assumpte: tant el dret del periodista a donar informació com el dret del ciutadà a rebre-la, si aquesta és veraç i posseeix rellevància pública. Utilitzant les pròpies paraules del Constitucional, en aquests casos els drets subjectius dels ciutadans involucrats i afectats per la tasca d'investigació periodística «es debiliten».

Recentment, el Tribunal Europeu de Drets Humans, en sentència de 22 de febrer de 2018, va estimar el recurs d'una cadena de televisió grega que havia estat sancionada per difondre en diversos programes televisius diversos reportatges amb càmera oculta. En aquesta ocasió, l'enregistrament mostrava un membre del Parlament grec que presidia la comissió sobre el joc electrònic entrant en un saló de jocs i jugant a dues màquines. El Tribunal d'Estrasburg va anul·lar la sanció imposada a la cadena. És cert que també es va castigar el mitjà de comunicació per altres enregistraments posteriors en què es van captar, també de manera oculta, les imatges del mateix càrrec públic en reunions posteriors amb els periodistes intentant negociar la manera de presentar l'incident. En aquest cas, el Tribunal Europeu no va revocar la sanció, en considerar que en els altres enregistraments, donat el lloc i la forma en què es van produir, sí que existia una legítima expectativa de privacitat i, a més, va considerar que els periodistes van exercir pressió sobre la persona afectada.

Per tot plegat, el Tribunal Constitucional conclou que, com a regla general, la Constitució exclou la utilització periodística de la càmera oculta en tant que suposa una greu intromissió il·legítima en els drets fonamentals a la intimitat personal i a la pròpia imatge. Tanmateix, la seva utilització podrà excepcionalment ser legítima quan no hi hagi mitjans menys intrusius per obtenir una informació, sempre que tingui rellevància pública. A més, afegeix que els mitjans de comunicació social que difonguin imatges obtingudes mitjançant càmera oculta hauran de distorsionar la cara i la veu de les persones gravades quan la seva identificació no serveixi a l'interès general en la informació. Finalment, tampoc podran difondre imatges que mostrin situacions o comportaments que menyscaben innecessàriament la reputació de les persones.