17 de març de 2019
17.03.2019
DIARI DE SESSIONS

Quatre moments de la legislatura

17.03.2019 | 06:00

Ara que s'acaba la legislatura que va començar amb les eleccions del 26 de juny de 2016, és moment de fer una pinzellada d'alguns moments que em venen amb força a la memòria.

Només puc tenir paraules d'agraïment per l'alt honor d'haver representat milers i milers de ciutadans que m'han fet confiança durant anys.
I òbviament el partit sota el qual m'he presentat en tots els comicis: Convergència Democràtica de Catalunya. Un partit ara congelat per donar pas a nous referents del sobiranisme de centre.

Mai renunciaré ni miraré cap a una altra banda de la positiva contribució a la política catalana que ha fet aquesta tradició política que fa 45 anys que es va fundar i que ha fet contribucions de qualitat en el Govern de la Generalitat, el grup parlamentari català a les Corts Generals, a la política europea i sens dubte i amb gran dedicació a la política municipal.

Quatre dies i un nou president

No va ser fins al 28 de maig de 2018 a la tarda que el candidat Pedro Sánchez es va posar en contacte amb els partits polítics que podien votar la moció de censura que havia registrat el divendres 25 de maig de bon matí per driblar les resistències internes.

Aquell 28 de maig al vespre vam ser nomenats negociadors en Carles Campuzano i jo mateix. Per la part socialista, Jose Luís Ábalos i Santos Cerdán. Ens vam reunir en les dependències del Congrés i en un discret NH hotel sota l'abandonat estadi Vicente Calderón.

Dimecres vaig començar a veure que la presidència de Mariano Rajoy arribava al seu final. Aquell matí havíem tingut videoconferència amb connexió amb Alemanya i al Palau de la Generalitat. Una trucada de Pablo Iglesias la nit anterior dient que el PNB ja tenia decidit votar que sí a la moció va resultar clau per al desenllaç d'aquella videoconferència. Iglesias va ser aliat i va doblar l'aposta.

En aquelles hores parlàvem amb el PNB, que no va comunicar la decisió a Rajoy fins dijous abans de dinar, que és quan el president sortint ho va veure tot perdut i es va muntar el seu quarter general en un restaurant a tocar de la Puerta de Alcalá.

En aquells quatre dies també vam negociar accelerar inversions per a Catalunya. Vam decidir no fer públic el document. Però estic content d'haver-me tret l'espina d'algunes obres públiques per a la demarcació que he representat.
El divendres de votació, 1 de juny, mentre esmorzava, se'm va acudir una escletxa que s'havia d'evitar. Vam demanar una nova reunió amb Ábalos, que es va produir en la mitja hora entre el final del debat i l'hora fixada per a la votació. Ens vam reunir als despatxos de darrere de l'hemicicle. Alguns periodistes ens van veure i van especular a bastament.
A la una del migdia començava la votació que portaria el primer canvi d'un president de govern per una moció de censura. Convenia per explorar noves vies de diàleg i sortida política del conflicte.

Em sembla que vam fer ben fet i vam jugar bé les cartes per convèncer els dubitatius i fixar una posició clara del nostre grup.


El jutge europeu

Des de 2014 tinc el gran honor de treballar en el Comitè d'elecció de jutges de la Cort Europea de Drets Humans. Cada estat té un jutge; en total, 47. Cada estat proposa una llista curta de tres noms al Comitè que analitza les candidatures i entrevista els candidats a porta tancada i amb obligació penal de guardar el secret de les deliberacions. I així ho faré.
La qüestió és que havia acabat el mandat de nou anys del jutge espanyol i es presentaven tres noms on el clar patrocinat pel Govern espanyol era el magistrat Francisco Pérez de los Cobos, qui fou president del Tribunal Constitucional que va emetre la sentència que va escapçar el nostre Estatut d'Autonomia.

La votació va ser de dotze membres i en urna secreta. El vot era individual i segons el propi criteri. Però sempre existeixen mecanismes de coordinació. Jo coordinava la posició dels vots del grup liberal i tenia com a interlocutores dues dones: una diputada socialista georgiana i una diputada italiana del partit popular europeu.

Pérez de los Cobos va treure 0 vots. Fins aquí puc escriure.


Vaig dir que no

Juliol de 2018, un dia amb vaga de taxis a Madrid. Fa calor. Dinar concertat de fa molts de dies. Em venen a buscar amb un cotxe. El sopar a dos es desenvolupa en un clima cordial i d'afecte.

Avançat el sopar i amb elegància, el meu interlocutor m'ofereix dues opcions en el camp públic, les dues francament temptadores per la meva trajectòria i el que sé fer prou bé. Em diu que necessiten persones com jo.

No puc deixar de sentir-me afalagat però en el mateix sopar dic que moltes gràcies però que no. Fa molts anys un dels meus mestres polítics em va inculcar que un mandat electiu s'ha d'exercir fins al final del mandat, que aquest és el compromís amb els votants. Ho he complert.


Pensant en el futur

Maig de 2016, un dissabte que vam fer aquella consulta interna per deixar en via morta CDC, quins estrategues els que van decidir això. Estàvem al local de Girona, a plaça Catalunya. La llista al Congrés i al Senat ja estava tancada amb la direcció del partit -havíem ordenat els noms dels candidats proposats i votats per les comarques.

En un acte de cortesia una mica sobrera, el president de la Federació invita al president de la Generalitat a «donar un cop d'ull final» a les llistes.

Anem a una sala, érem set persones. Em diuen que expliqui les llistes com a cap de llista que tornava a ser. Així ho faig. El president de la Generalitat vol canviar el número dos de la llista al Congrés i posar-hi una persona a dit, una independent que va acabar posant en la llista del parlament de Catalunya. Presento certa resistència i quedem que ho pensarem.

Ens quedem els sis restants. Els pregunto: «vosaltres que coneixeu molta gent i en tracteu encara més, heu parlat mai amb aquest nom que ens han proposat? En teniu referències o la coneixeu?».

Cap hi havia parlat mai. Continuo: «el nímero dos al Congrés surt. Creieu que hem de donar aquest lloc de sortida a una persona que cap de nosaltres coneix i que mai ha tingut cap vincle amb el partit al qual estem afiliats?».

Vaig guanyar la partida i el número dos va ser Sergi Miquel, jove regidor de Llagostera que en aquests quasi tres anys ha fet molt bé la seva feina i ha crescut i madurat. M'hi vaig fixar pensant en el proper cap de llista.

Pensava que en aquestes llistes podia fer un últim servei a les llistes del Senat, ningú m'ha fet l'escena del sofà, així van les formes.
Vaig pensar en Sergi Miquel, com l'any 2004 vaig ser cap de llista després que Josep López de Lerma em fes la «maduració» per substituir-lo sense dir-me res i sense notar-ho.

Aquesta és una de les obligacions de qui se sent part d'un projecte de llarg recorregut: pensar bé en els relleus. Sergi Miquel ja va ser diputat contra un criteri i ara es mereixia haver estat el nou cap de llista. Hauria estat un criteri de pura meritocràcia, que és el que fa que les societats rutllin.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook