La política havia esdevingut una lluita de fang. L'insult, l'exabrupte i la falta de respecte eren l'element habitual per evitar la confrontació d'arguments i de polítiques. Personatges com Gabriel Rufián, Rafael Hernando o l'exministra Trujillo, passant per Rosa Díez o els mateixos Santiago Abascal o Carles Puigdemont, es van convertir en herois d'una classe política que deia les coses pel seu nom. En els darrers temps, la mofa ha canviat de bàndol. I aquells que no sabien com sortir-se'n ara fan befa dels qui s'aventuren a aparèixer com a salvadors de pàtries, passejants de banderes o constructors de drets nacionals.

Es continua parlant clar, però es va imposant la ironia fins a l'agra sàtira, que va desmuntant aquests personatges que havien marcat el període més amarg dels últims anys de la política.

Ja no és suficient dir frases grandiloqüents per destacar en política. Ara cal també que el teu personatge públic no esdevingui parodiable.

Aviat en Rufián serà recordat com el noi de les fotocopiadores, com Trujillo és la ministra dels minipisos. Tot un èxit per a algú que creu que està portant la seva gent a la llibertat. Ningú es pren seriosament algú que creu que està predestinat a salvar el món.