20 de març de 2019
20.03.2019
Diari de Girona

Cristina

20.03.2019 | 01:02
Cristina

Ens vam conèixer per amics comuns, tot i que a Girona era fàcil ser conscient d'ella pel seu talent i la seva personalitat. Crec que ja aleshores mai aconseguíem parlar del tot seriosament: havíem elaborat una coreografia imaginària segons la qual ens posàvem al dia en pocs minuts i dedicàvem la resta de temps a riure de tot i de tothom. El que va acabar unint-nos i convertint-nos en amics eventuals però fidels va ser la ràdio: a la desapareguda COM Ràdio, venia cada setmana a fer una secció de teatre. Aquelles píndoles sempre acabaven en llargues converses que van cristal·litzar en una confiança mútua. Ens explicàvem la vida, això que sembla tan habitual però que costa trobar persones amb qui realment pagui la pena fer-ho. Ja s'està dient i escrivint molt sobre el seu llegat creatiu, sobre el seu domini del verb i la capacitat per crear consensos emocionals al seu voltant. Per tant, avui prefereixo explicar una història que per a mi és la perfecta síntesi de la meva relació amb ella. Un dia vam anar al cine, a veure El bosque, de M. Night Shyamalan. Jo ja l'havia vist i, com que li donava tant la tabarra perquè l'havia de veure, em va dir: «Doncs porta'm-hi!». Abans de començar la sessió ja es va riure a la cara de les meves infinites manies quan entro a la sala, i potser per això la projecció va tenir dues pel·lícules: una, la que es veia a la pantalla, i l'altra, la de les butaques, amb ella reaccionant amb esglais i crits de sorpresa davant dels ensurts i girs narratius. El moment més impagable va arribar amb el twist final, perquè no se l'esperava i va expressar la seva sorpresa pegant-me al braç, com renyant-me per no haver estat avisada. Al final de la sessió, la conversa sobre el film es va allargar molt, perquè la vam saber portar cap als seus ressons en infinitat de llibres i textos teatrals. Sempre dèiem que ho havíem de repetir, però no vam tornar mai al cinema plegats. Tant és, perquè aquella nit és un meravellós patrimoni que ara queda per escrit i que em torna la imatge d'ella, que m'evoca tots els instants compartits, que van ser molts i fantàstics. Sigui com sigui, mai no podré agrair prou haver-la conegut. A la ràdio, en un bar, en un teatre, en un cinema o al mig del carrer per dir-me que el meu fill no pot ser meu perquè «és massa guapo». Veure-la era una autèntica invitació a somriure, i el seu prevaldrà a la memòria perquè era extraordinàriament contagiós. Bon viatge, Cristina.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook