20 de març de 2019
20.03.2019
Diari de Girona

Fanatisme

20.03.2019 | 01:02
Fanatisme

En una ressenya de La meva lluita, de Hitler, publicada el 1940 –en plena II Guerra Mundial–, George Orwell analitzava la primera foto que s'havia fet coneguda del jove Hitler, en els temps del putsch de Munic, quan apareixia amb l'uniforme de les «camises marrons» de les SA (que deu anys més tard ell mateix faria eliminar a sang i foc). Val la pena reproduir les paraules d'Orwell perquè estan descrivint una classe de personatges cada vegada més abundants en aquests temps nostres d'ofesos i de fanàtics: «El rostre d'aquesta foto és el d'un paio patètic amb aspecte de gos apallissat, la cara d'un home que està patint un greuge intolerable. Ignorem quina és la causa personal que ha portat aquesta persona a sentir-se ofesa per l'univers sencer, però l'indubtable és que el greuge és real. Aquest home és un màrtir, una víctima, un Prometeu encadenat a la roca, un heroi disposat a sacrificar-se i que lluita en solitari contra un enemic molt superior. Si hagués de matar un ratolí, ens faria creure que estava matant un drac. En veure'l, un sent que aquest home està lluitant contra el destí al qual no podrà derrotar, encara que per descomptat es mereixeria derrotar-lo. L'atractiu que té un personatge així és enorme, i la meitat de pel·lícules que es fan avui en dia estan protagonitzades per personatges així».

Aquestes paraules tenen gairebé vuitanta anys, però semblen estar descrivint molts dels nostres contemporanis. Aquesta barreja tòxica de victimisme, narcisisme i lluita heroica (encara que només es tracti de matar un ratolí a qui es fa passar per un drac que treu foc per la boca); aquest rostre de gos apallissat que implora compassió; aquesta visió d'algú que se sacrificarà –i sobretot, farà qualsevol cosa per sacrificar els altres– per tal d'imposar les seves idees al món; aquesta espècie de convenciment que un està predestinat a convertir-se en un heroi –signifiqui el que signifiqui ser un heroi– perquè porta sobre seu la càrrega intolerable d'un greuge inhumà: només cal mirar al nostre voltant, només cal llegir entrevistes, consultar Twitter, llegir declaracions de tal o qual personatge, i de seguida podem comprovar que aquests trets psicològics (que són els trets psicològics d'un fanàtic) s'han encarnat en la nostra època.

Només cal pensar en aquest terrorista australià d'extrema dreta que va gravar un vídeo de la seva massacre en una mesquita de Nova Zelanda i que el va retransmetre en directe pel seu compte de Facebook. Abans de cometre l'atemptat, aquest home va publicar a les xarxes un manifest de 74 pàgines en què es definia com «un blanc normal de classe obrera provinent d'una família amb baixos ingressos». Per descomptat, aquest home –o el que sigui– deia lluitar a favor dels blancs que eren expulsats de la seva societat pels immigrants que es reproduïen sense parar. I a més, reconeixia Anders Breivik, l'ultradretà noruec que va cometre la matança de l'illa d'Utoya (amb 77 morts). Aquest terrorista i els seus còmplices van deixar 49 morts i uns altres tants ferits, que potser haurien estat molts més si haguessin pogut dur a terme tots els seus plans.

Sí, ja sé que sempre hi ha hagut fanàtics –el segle XX va ser el segle dels fanàtics–, però mai havien tingut tants mitjans al seu favor per conrear el seu victimisme i el seu obtús narcisisme com estan tenint ara. A Espanya, per exemple, diverses cadenes de televisió han emès el vídeo d'aquest paio repugnant (en realitat el llenguatge humà no té paraules per descriure'l). Jo no sé si s'adonen d'això, però les cadenes que reprodueixen aquest vídeo estan sent còmplices d'aquest assassí monstruós. De fet, això és justament el que volia. De fet, aquesta classe de megalomania narcisista, combinada amb el victimisme diabòlic que ens fa creure moralment superiors pel simple fet d'haver patit una humiliació –gairebé sempre imaginària– és el que ha portat aquest tipus a cometre els seus crims, igual que va portar Hitler en el seu dia a elaborar un programa sistemàtic d'extermini dels seus enemics. Si un narcisista malaltís com aquest home fa el que fa, el més raonable seria no difondre la seva suposada gesta –per a ell, ho era–, sinó mantenir-la oculta i no atorgar-li cap importància. Però el cas estrany de la nostra època és que, just quan pretenem combatre una idea o un gest que no ens agraden, ho fem de manera tan maldestra i tan postissa i tan buida que al final també estem contribuint a avalar-la.

Els que vam viure el final del franquisme crèiem que ja no veuríem més fanàtics ni més professionals de l'odi (encara que oblidàvem que molts de nosaltres, en aquella època, també érem fanàtics i professionals de l'odi); doncs bé, està vist que estàvem equivocats. Els fanàtics han tornat. I per desgràcia gaudeixen d'una envejable salut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit