22 de març de 2019
22.03.2019

Laura Borràs, la reprimida

22.03.2019 | 00:45

No cal ser entomòleg per saber que un escarabat de la patata hauria fet a la conselleria de Cultura la mateixa feina que Laura Borràs, si bé cal reconèixer que al pobre coleòpter potser no se li hauria acudit la peculiar idea de la consellera per sortir als papers: davant la impossibilitat de sortir-hi per la feina feta, sortir-hi per anar vestida sempre totalment de groc -almenys en les peces de vestuari que estan a la vista- i posar sempre en tota situació, així sigui un funeral, el mateix somriure fora de lloc que tenen esculpit a la cara els pacients de frenopàtic sense possibilitat de rehabilitació.

Fos per interès zoològic, fos perquè la Borràs aspira ara a seure al Congrés i cal acostumar a poc a poc la resta d'espanyols a la seva visió, l'altra nit l'entrevistaven a TVE. No va decebre.

- Per negociar, demanarem la fi de la repressió i el dret d'autodeterminació.

Se'm va acudir que potser sí, darrere d'aquell somriure estrany s'amaga una dona reprimida i farta de ser-ho. He viscut prou per saber que hi ha dones reprimides de tot tipus, no veig perquè no n'hi pot haver de vestides de groc, a vegades aquests colors llampants amaguen problemes interns, són un intent d'enganyar-se a un mateix. Si la Borràs, tal com confessa, és una dona reprimida, no és cosa de fer-ne broma, la seva vida íntima deu ser un infern. El que se m'escapa és com ho pot solucionar el presentador de TVE a qui es dirigia somrient –prefereixo no pensar que fos una insinuació vetllada, no estan els temps puritans per aquestes alegries televisives–, i el mateix dic si la reflexió anava destinada a Pedro Sánchez, que està feliçment casat.

Correguem un espès però trist vel sobre la vida privada de la consellera, encara que ella l'airegi. Fos com fos, la idea era clara: si el Govern espanyol vol negociar, ha de posar fi a la repressió de la consellera i reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. El presentador no ho va fer, però la cosa hauria sigut preguntar-li:

- I si no, què? Costa d'imaginar que algú sense cap força reclami res, potser amaga un as a la màniga, no ho sé, potències mundials donant suport a Catalunya, milions de persones disposades al sacrifici, mig cervell útil en tot el Govern, el que sigui, per impossible que sembli.

- Si no, continuarem fent peregrinatges a Waterloo, seguirem demanant als catalans que comprin samarretes noves cada 11 de Setembre, i insistirem en la catalanitat de Colom!- hauria contestat la Borràs, reprimida però ferma i groga.

Ignoro si un escarabat de la patata pot arribar a sentir-se tan reprimit com una consellera, no veig perquè no, pobrissó. El que segur que no faria seria escriure llibres, tasca a la qual malauradament sí que s'ha dedicat la Borràs. Corre per casa –tinc prohibit que hi entrin andròmines inútils, però som família de periodistes i per desgràcia són més obsequioses les editorials que les botigues de xarcuteria– entre àlbums vells de cromos de La Liga i bosses de plàstic que s'hi acumulen sense objectiu conegut, el seu últim hit, «La literatura en un tuit», títol encertadíssim per a una dona tota l'obra literària aprofitable de la qual cap en 140 caràcters.

Tindrem sort, si va a Madrid. Posar Laura Borràs de consellera de Cultura és com posar de conseller de Sanitat un malalt, amb l'esperança que així es curi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook