Des que el presumit d'en Mas va parlar d'astúcia com a eina per burlar-se d'Espanya, la política catalana va entrar en una encara no acabada fase d'indignitat. Perquè menyspreable és qui ha promès complir i fer complir la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i la resta de l'ordenament jurídic d'un estat i d'una comunitat autònoma regits pel principi democràtic, com és el nostre, es dediqui a la recerca de suposats espais buits de regulació legal amb l'exclusiva finalitat d'aprofitar-los per vulnerar les normes. En l'àmbit moral, d'això se'n diu una indecència; en l'àmbit jurídic, un frau de llei; i en l'àmbit col·loquial un invent de tebeo.
La prova que allò de l'astúcia de qui fou nomenat successor d'en Pujol en consell d'administració de béns patrimonials de la família ha tingut seguidors igual o més necis que l'inventor l'hem tingut aquesta setmana.
El vicari general de Catalunya per obra i gràcia del cagat d'en Puigdemont -ell a Waterloo de farra i altres companys de Govern asseguts en la banqueta d'acusats-, un tal Quim Torra ha volgut provar l'enginyeria de l'astúcia, fent-li la gara-gara a la Junta Electoral Central. Fotent-se d'ella, vaja, sense tenir en compte que en Mas no va obtenir res de res excepció feta d'una catàstrofe final que se l'emportà cap a la «paperera de la història», en expressió dels cupaires.
La batalla dels llaços, com té dit en Pàmies, s'ha d'entendre com el mal menor d'una convivència que ha sabut evitar confrontacions maximalistes després de saber-se que la «broma» del noi d'Amer -la no proclamació de la proclamada república catalana- comportà el trencament del país en dues meitats en funció del sentiment identitari de la seva població. Els resultats del 21-D de l'any 2017 així ho certificaren. Però quan els llaços ja formaven part del paisatge, Cs, PP i Vox aixequen la destral de la legalitat perquè cap administració pública pot ostentar símbols que la relacionin amb una part de l'electorat. Això, que és de sentit comú en tota democràcia, no es troba en el manual del carlista desfasat, selvatà, que segueix en Torra.
El vicari juga a la Puta i a la Ramoneta amb la màxima autoritat electoral i perd! Cada jugada de la pregona astúcia és una nova derrota per a la Generalitat i una nova ocasió d'or per beatificar qui ha tingut la gosadia de fer escac a l'Estat per part de catalans que els agrada viure en la mentida permanent. Tanmateix, una altre vegada, ai!, l'Estat ha fet el definitiu mat.
Aleshores, els seguidors del no-res van al diccionari, i es deslliuren dels efectes psicològics de la nova topada quan llegeixen que escac i mat no vol dir que el rei ha mort, sinó tal sols que no té escapatòria. Agafen novament alè per mantenir-se fidels a la il·lusòria república catalana. I segueixen fent d'actors secundaris de la tragicomèdia del procés creient-se posseïdors de la veritat absoluta. Supremacisme a dojo.
En Torra és un cas perdut. Els seus discursos són vintage en la mesura que reclama drets i llibertats sense els quals ell seria menys que ningú. Però segueix el guió traçat per Waterloo. Persisteix tant que mira per on, per una pancarta i un llaç groc, li pot caure multa i inhabilitació per exercir càrrec públic. S'ha de ser curt de gambals per caure en el parany de l'autosuficiència, de l'obstinació i de la rucada.
