27 de març de 2019
27.03.2019
Diari de Girona

El nen gran

27.03.2019 | 06:00
El nen gran

Acompanyar i anar a recollir el nen a l'escola ha estat un dels rituals més macos de la darrera dècada. A vegades s'ha fet feixuc per la tirania dels horaris laborals i per les contraindicacions quotidianes, i també perquè els humors matinals no sempre són els indicats per a la gestió dels contratemps, però en general ha estat una mena d'oasi mental que creava un espai molt singular i íntim entre pare i fill. En aquest passeig amunt i avall hi ha cabut gairebé tot, des de grans dissertacions sobre la vida fins a reflexions exaltades sobre pel·lícules, repassos de la lliçó i pallassades improvisades. Amb els anys, ho converteixes en sistèmic i t'arriba a semblar que és una d'aquelles coses que faràs tota la vida, perquè s'adhereix a la teva rutina amb una força ­inusual. Però el temps t'acaba emmirallant als esdeveniments. Primer va ser l'evidència, subtil però persistent, que alguna cosa estava canviant: aquelles salutacions just abans de desaparèixer de la teva vista a la porta de l'escola havien anat minvant, perquè hi entra immers en animades converses amb companyes i companys, i hi havia vegades en què percebies que el seu creixement anava acompanyat d'una notable autonomia, la que afavoreix nous costums que són tan necessaris com positius. El canvi d'any va anar acompanyat de l'anunci que volia començar a anar i tornar sol de l'escola. Ho volia fer gradualment, sense presses, més que res perquè li semblava que havia arribat l'hora de provar-ho. Ho va comunicar amb solemnitat, mol conscient que som patidors de mena. Primer se't fa un nus a la gola, perquè encara et domina aquell proteccionisme propi del superheroi que es resisteix a penjar l'uniforme. Però després t'adones que és llei de vida, que ja té l'edat en què tu ja anaves sol pel món i que al capdavall tot plegat és un símptoma de feliç maduresa. En el fons, no és que et costi d'acceptar que pot anar o tornar sense tu, el que et costa assumir és que tu ja no aniràs amb ell a tots els llocs imaginables. El debat no és la seva autonomia: és la teva. És aquesta al·lèrgia als canvis tan habitual en la vida adulta, que ens acaba convertint en allò que de petits no acabàvem d'entendre de mares i pares. Però vaja, no passa res, tot està bé. Que sí, que estic bé, de debò. La cosa va quedar perfectament resumida en una conversa recent, en la qual em va preguntar quina era per a mi l'edat ideal per anar sol pel carrer. «25?», va ser la meva resposta. Encara riu. I la seva mirada de «pobret» no va tenir preu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook