27 de març de 2019
27.03.2019
Diari de Girona

Només un gol

27.03.2019 | 06:00
Només un gol

Gran alegria de la turba indepe a Montilivi, en l'amistós que Catalunya disputà dilluns contra Veneçuela. Tota classe de considerats càntics dedicats a Espanya, i no hi mancà l'elaborat clàssic de dir-li «puta». En això ha quedat Catalunya: en quatre histèriques provincianes quan ja només Veneçuela et riu les gràcies.

Que precisament sigui Maduro l'únic amic que et queda hauria de ser causa de gran preocupació per a qualsevol que encara conservi dos dits de front, però hem esgotat tant la càrrega metafòrica en el nostre viure incert, que de qualsevol piltrafa en diem princesa. Vergonyosa nit a Montillivi: tanta pólvora mullada, tanta motivació gastada en simulacres, tanta grandiloqüència de paper d'estrassa per acabar assistint a un partit de costellada contra la selecció d'un país tiranitzat i pobre com les rates, que amb prou feines devia poder pagar-se els entrepans.

I aquells crits, i aquelles estelades, i aquella festa que fou la nit, com si ningú no fos capaç d'adonar-se del ridícul que estaven fent, de la folclorització ensucrada i inframental que tot allò significava per a un país que no fa ni dos anys deia que la independència era a tocar i que «marxàvem». Vet aquí «la Dinamarca del sud» reunida dilluns com aquells obrers que durant els anys 80 es posaven els diumenges als marges de l'autovia de Castelldefels a dinar, i amb el paper de plata amb què havien embolicat llurs sinistres menges, feien una pilota per jugar a futbol a la tarda.

La topada que fa uns dies tingué el president Torra amb els CDRs fou igualment significativa. Si fa molts anys el president Pujol va ser capaç de baixar del cotxe i encarar-se amb un brètol que li va llançar un roc, demostrant una valentia física inusual en els polítics, Torra es va humiliar l'altre dia davant dels vàndals, suplicant-los que el consideressin un dels seus.

No sé si de veritat algú encara creu que aquest camí ha valgut la pena. No sé des de quin punt de vista es podria interpretar que hi hem guanyat alguna cosa. Fer el mico com dilluns a Montillivi per acabar jugant contra Veneçuela jo només puc entendre-ho com una humiliant derrota. Hi ha una dignitat que definitivament s'ha esquerdat, i ha perdut qualsevol referència, si em dius que a tu això ja et sembla bé, o que no n'hi ha per tant, o que no t'importa. Que guanyéssim 2 a 1, només per un gol de diferència, hauria raonablement de recordar-nos que estem vorejant l'abisme, la poca distància que hi ha entre la prosperitat i el caos i que ràpid cau un país quan s'entesta a malbaratar-se.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook