31 de març de 2019
31.03.2019
Diari de Girona

El dietari

31.03.2019 | 06:00
El dietari

Dissabte

Candidatura invisible

Presentació als Jardins de la infància de la candidatura invisible d'ERC a les eleccions municipals de Girona. Aquest partit porta anys dedicant-se a dilapidar, a la ciutat, el gran moment electoral que travessa a Catalunya, a base d'anar decapitant candidats, jugant a una versió menuda de Joc de Trons. Hi ha un cert anhel masoquista a l'ERC de Girona. Sembla que trobin plaer en el fet de perdre. O això o és que els que mouen els fils del partit a la ciutat són uns autèntics lirons.

Quan tenien Maria Mercè Roca coneguda i reconeguda, se la carreguen i, de passada, permeten que un dels seus regidors amb més projecció, Martí Terés, acabi al filat de Madrenas, mentre ells posen John Doe encapçalant una llista de No Names.

Diumenge

Cursa de pelfa

Banyoles ha recuperat la marxa dels 40 quilòmetres. Un esdeveniment del qual els més joves difícilment en recordaran latranscendència durant els anys 70 i 80, quan aquest país els diumenges bàsicament es menjava i es bevia molt i l'esport com a sinònim de salut era una «marcianada». En l'edició de 1980 hi vam participar quasi 10 mil persones. Avui no és cap rècord, però en aquell moment va ser de primera plana.

L'havia fet un parell de vegades amb, com tothom, aquells vells xandalls de pelfa i bambes de tennis. Quasi ningú corria, sinó que es feien simulacres. Però era un dels grans i divertits esdeveniments de l'any a les comarques de Girona.

Dilluns

França i Catalunya

Estupefacció pel manifest de 41 senadors francesos «Pel respecte de les llibertats i els drets fonamentals a Catalunya», en què demanen que es posi fi a «un veritable atac als drets i llibertats democràtiques», i es reclama a França i els països de la UE que intervinguin «per restablir les condicions del diàleg a fi de trobar solucions polítiques a un problema polític».

Darrere del manifest hi ha una taca d'oli que comença al Rosselló, des d'on fa mesos es promouen campanyes per explicar la situació del conflicte català en un dels països on més s'havien comprat les tesis que va propulsar el govern del PP. Un dels impulsors de l'escrit és l'exalcalde d'El Soler, un poble de la riba del Ter, al bisbat d'Elne, que actualment és senador i que prèviament va ser diputat de l'Assemblea. François Calvet va ser membre de la comissió de l'Assemblea Nacional Francesa que va abordar el conflicte del Tibet.

És un home versat en matèria d'injustícies. També és probable que el fet que Manuel Valls -un dels tipus més execrats a França- estigui radicalment en contra de la secessió de Catalunya hagi fet canviar d'opinió a molts francesos i que cada vegada n'hi hagi més que simpatitzen amb la causa independentista.

Dimarts

En Xirau i les tintoreres

De petit em feia por anar a nedar al rec d'en Xirau de Portbou perquè sempre m'havien dit que hi havia tintoreres, un peix gran i afilat del grup dels taurons però amb cara de boig pels seus ulls tan separats. Suposo que m'ho deien perquè no anés a nedar a aquell rec llunyà i rocallós.
40 anys després, ja no existeix el rec d'en Xirau perquè hi van construir un port esportiu i quasi ja no hi ha ni tintoreres. Diu un estudi de la Universitat de Girona que s'estan extingint perquè la seva pesca s'ha multiplicat per 4. El 2017 a Catalunya se'n van capturar 4 tones i no accidentalment, com en el passat, sinó per vendre'l com si fos un peix espasa sense espasa. Però, a diferència de la d'aquest últim, la seva pesca no està regulada.

Dimecres

Estius llargs

Els estius s'han allargat cinc setmanes a Girona respecte els anys 80 del segle passat. Els estius es fan més grans a raó de 13 dies per dècada, quan la mitjana espanyola de dilatació estival és de 9 dies. Són dades del projecte Open Data Climàtic de l'Agència Estatal de Meteorologia.

Què fa falta per reaccionar contra el canvi climàtic i la destrucció dels paisatges? La maleïda supèrbia humana ens porta a demolir allò que ens han llegat per robar-ho als que venen darrere.

Quina arrogància! Quanta inconsciència!

Dijous

Judicialitzar la vida

Un jutge de Figueres ha arxivat la causa contra dos veïns de Portbou a qui un anònim veí va denunciar per penjar fotografies dels magistrats que van jutjar, per dir-ho d'alguna manera, el cas de «La Manada».

Diu el jutge que falten indicis que demostrin el delicte. Seria increïble que haguessin condemnat els que pengen cartells i no una organització de violadors. Des d'un bon principi estava clar que la demanda no arribaria enlloc, però l'estat d'excepció moral i legal que pateix el país feia dubtar els amics dels acusats.

La judicialització de la política, per part dels partits tant de dretes que hi ha a Espanya, ha portat també a judicialitzar la vida. Costa d'entendre que un veí et denunciï per expressar-te democràticament. On està escrit que els jutges no poden ser criticats?

Divendres

La dona de la trolley

Alguns divendres, a l'estació de l'AVE de Girona, descendint per les llargues escales mecàniques cap al gèlid forat de les vies, em trobo una dona amb una trolley negre. Les estacions de tren tenen una penetrant càrrega melancòlica i literària. Fins i tot la de l'alta velocitat, on tot és molt ràpid i menys romàntic que a les velles estacions ferroviàries.

Encara que no hagués d'agafar cap tren, de petit m'agradava pujar a l'estació del meu poble per observar els rostres dels desconeguts i fer conjectures sobre qui eren (per molt que en el cas de la dona de la trolley ho sé perfectament). Sobretot m'agradava fantasiejar sobre quin era el seu destí. El misteri sobre on anaven (en el cas de la dona ho sé) m'estimulava la imaginació fins convertir el meu petit poble fronterer en el centre del món. Per les andanes passejaven espies, actors, científics i criminals. Tots ells anaven a llocs desconeguts, que a mi m'agradava imaginar com a destins literaris i de pel·lícula. Sempre acabaven desapareixent en la foscor dels vells túnels i mai més sabia res d'ells.

La dona de la trolley negre és diferent. Sé qui és i sé que durant anys agafarà el tren els divendres. Durant aquests instants que hi coincideixo mai l'he vist somriure. Té un rictus greu i transcendent. Potser perquè en el fons se sent observada. Si desconegués la gran càrrega que porta a sobre, i no precisament dins de la trolley, l'aturaria per explicar-li un acudit. Per molt que no tinc cap gràcia. Però de jove, en aquella vella estació, vaig decidir que observar i imaginar és infinitament més fascinant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook