06 de abril de 2019
06.04.2019
Diari de Girona

Visibilitat de l'extrema dreta

06.04.2019 | 00:57
Visibilitat de l'extrema dreta

Si hem de creure els enquestadors professionals, la liquidació definitiva del bipartidisme es traduirà electoralment en un Parlament en el qual serà molt complicat formar una majoria de govern.

Per la dreta, sembla improbable a priori que PP, Ciutadans i Vox reuneixin els escons suficients per fer-ho. I si arribessin per molt poc a assolir-los és qüestionable, per raons d'imatge davant d'Europa, que els dos primers, sobretot Ciutadans, acceptessin la presència al Govern de l'extrema dreta. Encara està per veure si donarien el vistiplau a un oferiment de vots al Parlament que no suposés condicions massa oneroses a canvi.

I pel que fa a l'esquerra, la situació és semblant. Els enquestadors professionals donen per descomptada una majoria relativa del PSOE, que necessitaria l'ajuda d'un Podem declinant, del PNB i dels nacionalistes catalans per formar un Govern en el qual el senyor Pablo Iglesias (el de Podem, és clar) ja ha demanat entrar a costa de conèixer quantes carteres ministerials li corresponen. Una perspectiva incòmoda per al PSOE, que segurament preferiria tenir per soci Ciutadans en comptes dels podemites i els independentistes catalans; justament aquests als quals la dreta acusa d'haver venut la seva ànima al diable a canvi d'una temporada residint a La Moncloa i viatjant en el Falcon amb càrrec als Pressupostos de l'Estat. Un argument demagògic i simplista, però que deu resultar eficaç per a certa classe de públic perquè el sentim cada dia.

El panorama, sigui quina sigui la fórmula que es triï, es presta a la bronca parlamentària i no cal ser endeví per profetitzar que segurament la tindrem amb més freqüència del que seria desitjable. I tot això amb les eleccions municipals i autonòmiques a la vista.

Encara que el més preocupant, segons els analistes, és la irrupció de Vox en el panorama polític espanyol. A Podem i als Ciutadans ja els havíem assimilat i en el joc a quatre amb els nacionalismes perifèrics estàvem bastant còmodes, però el partit d' Abascal ha vingut a agitar les aigües.

Solia donar-se per fet, des del principi de la Transició, que a Espanya no hi havia una extrema dreta i si n'hi havia estava tota ella instal·lada en el si del PP. I solia dir-se també que aquesta tasca d'acolliment havia d'agrair-se al fundador del partit, Manuel Fraga Iribarne, un antic ministre franquista que després d'una estada a Londres com a ambaixador havia tornat a Madrid convertit en un irreprotxable polític tory.

Per descomptat, era una versió interessada de la realitat perquè abans de Vox vam tenir també la Fuerza Nueva del notari Blas Piñar, que va guanyar escó en les primeres eleccions democràtiques. I juntament amb ell i sota les sigles del PP (llavors encara AP), destacats prohoms de la dictadura franquista. D'extrema dreta n'hi ha des de sempre a Espanya i no cal sorprendre's ara que es faci més visible amb Vox. Al cap i a la fi, Espanya va ser l'únic país europeu (després de la fi de la Segona Guerra Mundial) on va governar l'extrema dreta fins a la mort de Franco. Amb el consentiment, i la complicitat, de les anomenades grans democràcies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook